El 1984, Edgar Morin va editar Pour sortir du XXè siècle, un llibre remarcable que plantejava un bon munt de reflexions sobre les causes (o causacions) que havien menat Europa als dos majors desastres en la història recent, la Primera i Segona Guerra Mundial, amb tots els seus efectes devastadors, inclòs el de la Guerra Freda i el triomf d’un dels totalitarismes, el sistema soviètic, que hi va sobreviure fins la seua caiguda el 1989.
Teoria lul·liana de la comunicació, de Josep-Lluís Navarro Lluch, no és un llibre ni d’història ni de sociologia; els seus dos focus temàtics centrals són el llenguatge i la comunicació, però el seu enfocament, sense dubte, sí que té un marcat fons històric i sociològic. Si diem que és marcadament sociolingüístic ho entendrem millor. I si diem que la sociolingüística és sociologia i que la sociologia encarna el millor de la recerca històrica, encara ens entendrem més.
La inspiració, l’ordit d’idees, les pistes de recerca que Josep-Lluís Navarro exposa, sistematitza i desenvolupa a Teoria lul.liana de la comunicació venen, com no es cansa de reiterar l’autor, de l’excepcional treball de recerca sociolingüística de Lluís V. Aracil, tant als llibres Treballs de sociolingüística com al seu assaig singular i extraordinàriament inspirador “Dir la realitat”, així com a la seua producció tan fèrtil en la dècada dels noranta al seminari de sociologia de València (i altres: Morella, Cullera, Barcelona), sense oblidar les seues aporatacions en congressos internacionals.
Si no tenim en compte el microcontext “mental” (exercici del pensament), intel·lectiu (lliurament a l’estudi i la recerca) i “axiomàtic” (els valors que van sustentar el desenvolupament d’aquells seminaris, i l’exemple “mostrat”, donat per la persona de LL. Aracil, al lector de Teoria lul.liana…, li pot semblar que es perd una part “de la pel·lícula”, de la comprensió més profunda d´aquesta Teoria. Però gràcies a la claredat expositiva de Josep-Lluís Navarro, el lector tindrà ocasió d’haver-se-les ben aviat amb el moll de l’os d’aquest llibre: hi ha unes concepcions, idees i pràctiques educatives que en deriven sobre el llenguatge i la comunicació que són ja sentit comú estés i dominant; hi ha una crítica radical i sistemàtica de les fal·làcies sobre les quals es basen i dels errors que se’n deriven (pars destruens), i hi ha elaborada i exposada una alternativa: la construcció d’un nou paradigma, això és una nova teoria sobre el llenguatge i la comunicació que supere la primera i òbriga una bretxa i encete un nou context per a una “Revolució sociolingüística del llenguatge i de la comunicació (pars construens).
Doncs bé, la manera com designa eixe sentit comú dominant i omnipresent en molts dels àmbits culturals (universitaris, acadèmics, llibres) és la de “llenguatgisme”. En això té el lector identificat, reconegut, l’objecte, la “cosa” (res en sentit llatí), la noció i concepció que s’ha construït de fa uns segles ençà i que s’ha imposat recentment amb la constitució de la “lingüística científica”, allò de què Navarro farà una crítica històrica, sociològica, filosòfica i (socio)linguística. Com veiem, ací, la pars destruens constitueix un veritable enderroc i “de-construcció”. Recordem un llibre referit al llibre de Bachelard, La philosophie du non, autèntic llibre alliçonador sobre la manera com el pensament d’avantguarda s’obri pas per entre dogmes “científics” fossilitzats (pseudocientífics). Però, una vegada més, Navarro, fidel als seus millors mestres i a les seues bones lectures, no pretén (tan sols) fer una “crítica”, una “desmitificació”. “desil.lusionar” una “il.lusió”. El seu compromís, la seua passió per la recerca el porten cap a la tasca atrevida, valenta i superior de construir un nou paradigma o model i comprensió de què són això que anomenem llenguatge i comunicació. (Ja hem dit que la font inspiradora més important d’aquest llibre ve de les fèrtils ensenyances d´Aracil.)
Ara, potser, ja entenem el rètol “per eixir del llenguatgisme”. El llenguatgisme, tal com demostra de manera eloqüent l’autor, és una varietat de “cientisme”. La crítica al model del cientisme dominant del segle XVIII ençà ha estat riquíssima en el context de la nostra civilització, sobretot al món de llengua anglesa, i especialment en el camp de la física, la qual, irònicament, va ser model del cientisme en les anomenades ciències socials. Per posar un exemple pràctic: el marxisme va mamar d’eixos pseudodogmes cientistes, i, alhora que un tal Lenin escrivia Materialismo i empiriocriticismo, s’estava gestant la major de les revolucions en el camp de la física amb la física quàntica. Ironies de la historia. Però no només el marxisme. Repetisc: totes les activitats “mentals” (el que alguns diuen Intel·lectuals) i, fins i tot, artísitques s’impregnaren al llarg del segle XX del “cientisme”.
Això no obstant, també d’ençà que es propagaven fal·làcies cientistes, que s’imposaven com a dogmes i s’afermaven com a sentit comú, es procedia a una crítica anticientista i elaboració de models no cientistes. I això en totes les activitats de l’esperit humà. I una vegada més, el context de producció al món de llengua anglesa anava per davant. Però en aquest “altre” discurs hi partiparen tots els millors talents europeus (i quan dic europeus incloc els americans i viceversa). Per al lector avesat a l´estudi i a la historia científics de qualsevol branca li és familiar els temes o tòpics de la controversia de tantes i tantes qüestions científiques controvertides. Per al lector avesat a la historia, potser també el llibre Misèria de l’historicisme de K. Popper, per dir-ne un, fa un repàs prou entenedor de totes les concepcions “materialistes” i “científiques” dominants en una certa historiografía.
Però si anem al camp de la producció del llenguatge o la sociologia o la psicología allò que s’entén per “cientisme” es difumina, s’obscurix. A més, el mot que han fet servir la majoria de traductors al castellà ha estat bastant desafortunat: “cientificismo” (és preferible el terme “cientisme”). El mot anglès, en aquest cas dels primers a designar eixe fenomen, és més simple i precís. En què consistix bàsicament el cientisme? Doncs bé, encara a risc de simplicar un pèl massa (d’una cosa que és molt complexa) direm que el cientisme és una concepció del tot: l’univers, la societat, l’home, com una màquina; que totes les manifestacions d’allò existent es deuen a explicacions “materials”, a la manera dels processos que estudiem en la física i que la persona o persones que estudiem tots els processos naturals, de la mena i la branca que siga hem de prescindir del que s’anomena “subjectivitat” i per comptes d´això hem d’aplicar l’objectivitat.
D’una manera molt exagerada i, repetisc, simple (i simplista), el cientisme és una mena de “maquinisme”. Per llegir “Per eixir del llenguatgisme”, el capítol aperitiu del llibre de Josep-Lluís Navarro, el punt d’arrencada d’aquesta obra útil i constructiva, cal que ens fem una idea ben clara de com totes les nostres idees, concepcions, creences i nocions tenen una matriu històrica i, per tant, ens cal una retrospectiva, introspectiva i prospectiva històrica per entendre allò que fem servir de manera maquinal, sense pensar-hi. Quan considerem el passat, la tradició, com quan parlem del present, no hem de creure que tot és bo (el present) i la resta inservible (el passat). Les coses sempre tenen una matriu molt més complexa.
En “Per eixir del llenguatgisme”, Navarro ens proposa l’aventura de reconnectar-nos amb allò que es va dir i es va pensar en el pensament greco-llatí per tal d’aprofitar el millor i més útil per la construcció del nou paradigma que assaja l’autor. En este capítol es fa un repàs de les idees i nocions sobre el llenguatge dels principals autors humanistes (esp. Joan Lluís Vives) i les reflexions sobre la llengua llatina, instrument de cohesió i sustent de la nostra civilització, i l’oposa a les concepcions (de base filosòfica, científica i sociològica) que s’originen als inicis del que en diuen societat moderna). Així mateix, com farà al llarg del llibre, ens referirà els millor exemples de cada època, i soscavarà, enderrocarà i “de-construirà” els fonaments del cientisme llenguatgista.
Pour sortir du XXè siecle? Sí, per sortir del segle XX també ens cal eixir del llenguatgisme, entendre la trama de fal·làcies, dogmes, indagacions erràtiques, pseudocientismes i entendre la seua originació, perquè si connectem unes coses amb altres aquesta recerca ens resultarà útil per entendre el llenguatge, la comunicació i una cosa més radical els éssers humans dins de les seus comunitats i societats, dins un món amb tot el que hi ha d’humà (i d’antihumà).
Títol: Teoria lul·liana de la comunicació (L’edifici de les llengües, 1)
Autor: Josep-Lluís Navarro Lluch (2016)
Data de publicació: gener 2016, Argentona
Editorial: Voliana Edicions
346 pàgines
ISBN: 978-84-944258-7-5
Temps de lectura: 8 minuts
