Homes que caminen, pinten, escriuen, viatgen, lligen, dibuixen, pensen, parlen, influeixen en la societat que els envolta, compren cases, enregistren vídeos, conserven l’arxiu de documents, escriuen un diccionari amb biografies de genis desconeguts… són els protagonistes d’aquest llibre.
Mateu, Crisòstom, Don, J.F. ‘el Mestre’, Artur Bosch, Edmund Bosch, Aristides, Fergus, C, T, Ivor, Aureli… individus per regla general amb poques habilitats comunicatives, fan i desfan en la intensa novel·la de Manuel Baixauli. També apareixen tres dones vives, amb mínima i insubstancial presència, i una morta (Carolina, l’atractiva bibliotecària; Marion, l’assistenta fidel; Sonia, l’editora discreta, i la mare d’Edmund, la difunta).
Les soledats d’aquests homes, i les insatisfaccions i sensacions de buidor els fan coincidir i, d’alguna manera, els porta a relacionar-se entre ells i establir alguna mena de lligam, que no és sempre física ni real, en diversos espais geogràfics (Brussel·les, Marsens, un poblet de Suïssa, Xodos, Londres, Bolonya, Ursem…)
La història, espessa, lenta i intrincada, amb una forta càrrega d’apreciacions estètiques i filosòfiques, es presenta, per sort, en porcions mínimes que permeten seqüenciar la lectura, digerir-la, ja que la durada dels capítols és d’un parell de planes. A més l’autor va intercalant algunes anècdotes, curiositats, referències històriques o reflexions interessants que poden sorprendre i mantindre l’atenció. El disseny de la coberta està inspirat en la biografia d’una pintora romanesa dedicada en cos i ànima a retratar escarbats, una de les entrades del Diccionari de genis desconeguts que construeix Edmund Bosch.
Molt destacables són les opinions respecte d’alguns llibres, tot i que no els identifica, que han estat aclamats per la crítica o han guanyat premis d’anomenada, i que en realitat són, diu, textos fallits, paperassa. O ben entenedor resulta quan detalla els “típics errors dels escriptors inexperts o mancats de talent” (p. 236)… És per aquests fragments que , i per altres de gran bellesa expressiva, quasi plàstica, on descriu siluetes amb paisatges, parets completament pintades (horror vacui) amb vulves realistes…
Seria interessant saber que en pensaria J.F., el Mestre, d’aquesta novel·la. Consideraria que és “una obra ben escrita però sense nervi”? L’avorriria, se li faria eterna, li pesaria com una llosa? O l’enlluernaria “des de la primera pàgina, com un foc incandescent”? (p. 226)
El que és cert, que malgrat no ser de lectura fàcil, Ignot, la quarta novel·la de Manuel Baixauli, ha resultat un experiment metaliterari exitós, per la bona acollida entre la crítica i el públic, que l’ha situat com un dels escriptors més reconeguts del panorama.
Manuel Baixauli és pintor i escriptor. Espiral (Columna, 1998), primer llibre que publica, és un recull de contes on ja suren les obsessions —la fugacitat de tot, la mort, l’oblit…— que ja eren presents en la seua pintura i que es reflectiran en les obres posteriors. El segueixen les novel·les Verso (2002) i L’home manuscrit (2007), que rep una acollida inusual per part de la crítica, amb sis premis, i esdevé, tot i la seua complexitat, un èxit de vendes. El 2014 publica La cinquena planta (Proa), novel·la que rep el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i el premi Crexells. El 2016 publica Ningú no ens espera (Periscopi), un recull d’articles, acompanyat de dibuixos fets per l’autor.
Entrevista a Manuel Baixauli: https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-manuel-baixauli-ignot/
Ignot
Manuel Baixauli
Data de sortida: Gener 2020
ISBN: 978-84-17339-30-2
Enquadernació: Rústica
Núm. de pàgines: 256 pàgines
Preu: 18,00 euros
Imatge de l’article: Escarabat de Goliat https://www.pinterest.ca/pin/492722015480772341/
Temps de lectura: 3 minuts
