Hi ha noms que es barregen amb els cognoms; hi ha cognoms que s’entremesclen amb els noms; hi ha cares que prenen un nom que no els pertoca, i hi ha noms que s’apropien d’un rostre que no han conegut –que no han conegut?–. D’una manera o d’una altra, totes les cares es reconeixen, però també hi ha cares en cossos aliens, i cossos que fan caminar rostres que no s’ajusten a aquella anatomia. Unes cares, uns rostres, muts, que pul·lulen d’una punta a l’altra d’una sala immensa, com autòmats; no emeten cap soroll, ni tan sols quan xoquen entre si. L’escena podria ser tenebrosa, fantasmagòrica, però no: allò és vida, allò és la teua vida, i la reconeixes, i t’hi reconeixes.
Hi veus aquell amic d’adolescència a qui li has perdut la pista; la cara és nítida, però no li saps trobar el nom. El saludes com qui saluda algú, pel poble, amb qui has fet contacte visual: ei, com va, i no n’esperes resposta, perquè tampoc no te la donaria. No saps on anar, ja que aquell no és el teu lloc; o potser sí, potser és el teu lloc més que cap altre, però no saps on dirigir-te. De sobte, hi veus una bèstia grandíssima i peludíssima córrer cap a tu; va amb la llengua fora i, malgrat que tampoc no emeta cap tipus de so, pots intuir-hi un panteix de cansament. Quan s’atura, però, et passa la llenguota per la galta, et mira i espera que l’acaricies, però és tan, tan, tan enorme que ni fent puntelletes pots tocar-hi el llom; t’abraces a una pota, i en notes la respiració nerviosa, cansada. L’estómac se’t tanca; la gola se’t tanca; la boca se’t tanca, i just quan les llàgrimes només troben els ulls com a via d’escapada, aquell gos fuig esperitat perquè algú, que identifiques amb un dels teus millors amics i en qui et sents en deute per un cafè que algun dia li tornaràs, ha llançat una piloteta amb la finalitat que la perseguisca. Rieu.
On ets? Tot i el silenci imperant, escoltes rumors, escoltes veus, ara de més greus, ara de més agudes, ara de lluny, ara de prop, ara d’anònimes, ara de conegudes. I no tens ni idea de quin indret és aquell, però camines, segueixes caminant, sense rumb, sense direcció. A la llunyania, veus un raig de fum sortir d’una espècie de sofà: no, no s’està incendiant res, i, a mesura que t’hi apropes, veus com surt de darrere d’un periòdic esportiu sostingut per unes mans amb arrugues. En baixar el periòdic, hi veus aquelles ulleres gegants i un caliquenyo encès; la cara assenteix amb un somriure, però es gira d’immediat a veure aquell rostre que, més de cinquanta anys després, continua trobant el més bell del món. Aquest també et mira i et regala el millor dels somriures. Creus que se t’humitejaran els ulls, però els peus, que ara van sols, han reprès el pas.
I veus aquella cara: la veus allà. Però ho és? Sí, no? Juraries que sí. T’hi acostes; al contrari de tota la resta, però, no se’n va, no es mou, i espera que hi arribes. Us feu un bes a cada galta –us n’havíeu fet mai a la galta?–, i quan intentes parlar, no saps què dir. És aquella cara, però no és el cos d’aquella cara, o és el cos d’aquella cara, però no és aquella cara? Crec que ara és com millor… Has escoltat aquell principi de frase inacabada, però no ha eixit de la seua boca, que es manté immòbil, només amb aquell posat de mig somriure de compromís o de circumstàncies. Quan intentes llançar-te a abraçar el cos que subjecta aquella cara, s’esfuma, com, a poc a poc, s’han esfumat tots els personatges que habitaven aquella sala infinita.
Reconeixes la porta de la teua habitació. A terra trobes un bol amb uns paperets i un bolígraf, i, al costat, un encenedor de cuina –car sempre has tingut por de cremar-te amb un encenedor, diguem-ne, normal–; t’ajups a llegir-ne el contingut: «reestructuració». No saps si ho acabes d’entendre, però els senyals –quins senyals, si, fins ara, estàs actuant per intuïció?– et donen a entendre que has d’escriure alguna cosa i cremar-ho. Però el què? I, de nou, impulsat per ves a saber quin motiu, comences: «Hi ha noms que es barregen amb els cognoms; hi ha cognoms…».
Temps de lectura: 4 minuts
