Per què l’endivinadora Bernardeta fa formatge amb les cabres que bamben pels racons de casa? Perquè és com si fes màgia. Què pot haver de més punyent i anguniós que deixar parir una dona a la presó immunda i plena de rates, o torturar de la manera més cruenta, fins a la mort, el bandoler Clavell?
L’esperadíssima tercera novel·la d’Irene Solà, després de l’extraordinari fenòmen editorial que va representar l’anterior, Canto jo i la muntanya balla, és una història de bruixes, o potser només eren dones, ja que durant molt temps, com diu Marina Espasa, aquests termes s’han confós, així ens trobem davant d’una “mena d’aquelarre prodigiós, una celebració de la sororitat femenina i una recreació de la història d’una família (i d’unes quantes coses més) concentrades en un sol punt, un mas remot de les Guilleries on se succeeixen les violències, les celebracions rituals i els canvis de generació que, al capdavall, configuren qualsevol família i qualsevol cultura. I tot això en menys de dues-centes pàgines.”
La complexitat, i la poesia, a banda del llenguatge curós i inspirat, rau en una sincronia temporal. S’ha d’anar en compte. No es fàcil copsar quina és la branca de l’arbre genealògic que configuren les protagonistes. Tot esdevé en el mateix lloc, el recòndit mas de Clavell, però les dones, i els fets històrics que han d’afrontar des del segle XVIII fins a l’actualitat, són variables. I elles hi conviuen, s’hi queden, mentre poden, fins i tot després de mortes. I entre tant s’expliquen rondalles, llegendes, històries fantàstiques de dimonis i fantasmes, acudits que els fan petar de riure i vivències doloroses… i l’autora té l’honestitat, al final del llibre, de mencionar-ne les fonts.
Irene Solà com ja ho feia en l’anterior, desplega un monstruari de termes per definir sensacions (sabors, olors, sorolls, impressions tàctils…) que arriben a impactar, per plaents, però també per desagradables. I en fa tirallongues lèxiques per descriure la natura i la cultura rural. Una cultura bastida entre disputes i guerres, dels quatre segles que vivim sota setge.
Segons Ponç Puigdevall aquesta obra és “un mosaic de jovialitat, humor, llum vitalista i joc escatològic, una farsa carnavalesca —l’eufòria dels cossos es mescla amb la putrefacció de la carn, i les ridiculeses són serioses i terribles— on les dones mortes, […] recorden els avatars de les seves vides, sempre extravagants i imponents gràcies al torrent verbal de la prosa d’Irene Solà.”
L’obra s’estructura en sis parts: matinada, matí, migdia, tarda, vespre i nit, i eixe interval s’hi condensaran quatre segles de vides de muntanya.
Aquesta novel·la de títol llarg i impossible de recordar d’Irene Solà, que malgrat estar focalitzada en la mort, com la de la Rosa Calafat, I la mort tindrà el seu domini, o el Pedro Páramo de Juan Rulfo, que se cita dins del llibre, en resulta creativa i entusiasmant, plena de tot. A estones deliciosament entranyable i fantasiosa, per moments terrible, com la vida.
Irene Solà, (Malla, 1990) és llicenciada en Belles Arts. Ha estat premiada en diversos certàmens des del 2004, entre els quals destaquen la publicació del conte «L’Ahir es diu Júlia, i l’endemà també», en el recull Aprenents i altres contes, accèssit al XXVI Premi Antoni Bofarull de narrativa i en el 21è Premi Miquel Martí i Pol. El 2012 va guanyar el 48è Premi Amadeu Oller per a poetes inèdits amb l’obra Bèstia (Galerada). Bèstia (Beast) ha estat traduït a l’anglès. El 2017 va guanyar el premi Documenta de narrativa per a menors de 35 anys amb el llibre Els dics. El 2019 va guanyar el Premi Anagrada de novel·la en català, amb Canto jo i la muntanya balla i amb la mateixa obra el 2020 va guanyar el Premi de Literatura de la Unió Europea, entre altres guardons. L’obra ha venut, diu Wikipèdia, més de 46.000 exemplars en català i s’ha traduït a una vintena d’idiomes, com el castellà, en què ha venut 12.000 exemplars.
Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres
Irene Solà
| ISBN | 978-84-339-0513-0 |
| EAN | 9788433905130 |
| PVP IVA | 17.9 € |
| NÚM. DE PÀGINES | 184 |
| Llibres Anagrama | |
| PUBLICACIÓ | 10/05/2023 |
Ressenya de Marina Espasa: https://llegim.ara.cat/critiques-literaries/serrallonga-irene-sola-tenebres-anagrama_1_4693755.html
Ressenya de Ponç Puigdevall: https://elpais.com/quadern/2023-05-10/et-vaig-donar-els-ulls-i-vas-mirar-les-tenebres-direne-sola-lale-sobrenatural.html
Imatge de l’article: https://www.eltemps.cat/article/1364/el-soliloqui-de-shammael
Temps de lectura: 3 minuts
