El color d’ulls és un caràcter hereditari influït per diversos gens. Concretament se sap que l’EYCL1 és responsable de la determinació dels colors verd i blau i està localitzat en el cromosoma 19. El color verd és dominant, i el blau, que en realitat és la falta de pigments, és recessiu. Així mateix, també sembla provat que és una mena de joc d’atzar i de combinacions que els fills hereten un color determinat.
Aquesta primera novel·la de Tatiana Tibuleac, pensada com un quadern terapèutic de memòries, és narrada en primera persona per Aleksy, un pintor britànic reputat, descendent d’immigrants polonesos, que en la seua adolescència va patir greus trastorns mentals i comportament agressiu perillós. El punt d’inflexió de la història serà el darrer estiu que passaran el jove i la mare en un poblet de França.
El relat va conformant-se amb les referències als tractaments mèdics, el control, la relació amb els familiars i altres humans que l’envolten, tant en els anys de joventut com en l’actualitat de l’adult que escriu. L’èxit social i econòmic de què ara gaudeix no ha apaivagat el trauma, però la violència dels inicis va temperant-se amb la comprensió i l’estima, i en acabant, amb la resignació… i la drogoaddicció.
És curiós i interessant com es constata la complexitat cultural i lingüística del mon real: la novel·la està escrita en romanès, llengua oficial de la República de Moldàvia, d’on és originària l’autora; ha estat traduïda al català en la versió de l’editorial Amsterdam; i els personatges s’expressen en anglès, en francès, canten cançons de nadal i expliquen acudits en polonès, i fins i tot hi ha una periodista que entrevista el protagonista en ucraïnès.
I tot i que la novel·la és àgil, amb pauses molt freqüents que la fan de bon llegir, hi ha algunes observacions que sobten i cops d’efecte poc sòlids. La qüestió del trastorn mental està abordat amb una lleugeresa a priori acientífica, ja que semblen massa tòpiques les causes que suposadament han provocat aquesta anomalia psíquica (la mort d’una germaneta estimada, una mare absorta en el dolor que menysté l’altre fill, una àvia intolerant, un pare camioner que abandona la llar i s’endú tot el que hi ha de valor a la casa familiar per a viure amb l’amant…), i sobretot el que sorprèn encara més és el canvi d’actitud del fill que, en poques setmanes d’aquell estiu francès, passarà d’un odi furibund cap a la mare, a qui en desitja la mort, a esdevenir un fill extremadament amorós i responsable.
L’autora és innegable que disposa de recursos i imatges suggestives per fer que no abandonem aquesta història maternofilial que comença asprament i traumàtica, i acaba com un tou cotó-en-pèl de sucre amb tocs d’amargor. I és que, a la fi, el color dels ulls no és l’explicació de res.
Tatiana Țîbuleac (Chisináu– Moldàvia, 15 d’octubre de 1978) és una escriptora, periodista i traductora. Des de 2008 viu a París. La seua primera novel·la L’estiu en què la meva mare va tenir els ulls verds es va publicar originalment en romanés el 2017. La novel·la va guanyar múltiples premis literaris i ha estat traduïda a diversos idiomes. A Bucarest es va fer una obra de teatre de la novel·la.
L’estiu que la mare va tenir els ulls verds
Tatiana Țîbuleac
Traducció de Corina Oproae
Editorial: Amsterdam
Idioma: català
ISBN: 978-84-17918-71-2
Format: 14 x 22 cm
Enquadernació: Tapa tova amb solapes
Pàgines: 224
Publicació: 29/08/2022
PVP 20’50 euros
Més info de l’editorial Amsterdam: https://www.amsterdamllibres.cat/cataleg/lestiu-que-la-mare-va-tenir-els-ulls-verds/
Imatge de l’article: Nil Westergard, mural a la ciutat de Richmond (EUA) https://www.lrp.cat/reportatges/article/1996710-trencant-tabus-joves-i-salut-mental.html
Temps de lectura: 3 minuts