Al nord de Penyagolosa hi ha l’imponent pla de Vistabella que, completament tancat per muntanyes, no té cap eixida per a les aigües superficials. El barranc del pla replega tota l’aigua de pluja que avança sinuosament i, de colp, desapareix en l’avenc del Quinyó. Els clivells de la roca formen un engolidor que l’envia cap a l’interior del terreny. Part de l’aigua aflora per uns ullals prop del Montlleó. Una altra part va directament a alimentar l’immens aqüífer del Maestrat: una colossal esponja de roca calcària del Juràssic que alberga una de les reserves d’aigua dolça més importants de tota la riba de la Mediterrània. No exagere gens: una joia hidrogeològica. Pràcticament les comarques senceres dels Ports i del Maestrat contribueixen a omplir l’aqüífer. I se’n beneficien també, perquè molts pobles n’extrauen tota l’aigua de consum. L’aqüífer vessa aigua a la mar per tres punts de la costa. Si baixes el penya-segat de la torre Badum, en podràs veure un i comprovar com brolla aigua entre les roques i els cudols a la vora mateixa de la mar. Una aigua fresquíssima i dolça. Els qui en saben calculen que el cabal total és comparable a l’aportació d’un riu com el Túria.
Ara fa uns anys, l’empresa Montero Energy va plantejar la realització de prospeccions (a certs punts dels Ports i del Maestrat) i l’extracció, si els eixia a compte, dels hidrocarburs continguts en les roques del subsòl. Com que es veu que els hidrocarburs no ixen fàcilment, primer se’ls ha de separar de les roques amb la tècnica coneguda com a fractura hidràulica o fracking. Més o menys, la injecció d’aigua a alta pressió amb substàncies mesclades (benzè, etilbenzè, toluè…), que ajuden a alliberar els gasos i els líquids de les roques. Hi havia arguments a favor: som un país deficitari, ja se sap, i l’explotació beneficiava els propietaris de les terres on es localitzen els pous. Tots n’eixíem guanyant. La cosa era que en cap cas es podia assegurar que els líquids tòxics no entraren en contacte amb les reserves d’aigua de l’aqüífer. A més d’altres conseqüències i efectes a la superfície (basses d’emmagatzematge, alteració del paisatge). La reacció de la gent va ser immediata i efectiva i, gràcies a això, les prospeccions no van anar a més. Hauria estat un error irreparable.
El cas anterior (en general els projectes nous per a l’explotació de recursos) és tan comú, tan habitual, que deu estar passant ara mateix en un lloc o altre del món. Una cosa tan comuna ha de respondre, per força, a mecanismes o ressorts universals. Ha d’existir una raó simple i autoreferent que en justifique els motius. Provem d’explicar-ho: és sabut que l’ideal de la modernitat –s’hi dediquen i s’hi han dedicat esforços, diners, recursos i vides− és el control. Més que a la ineficiència, tenim una por irracional a la imprevisió. Una màquina pot ser més o menys eficient, i ho acceptem. Però mai de la vida voldríem un artefacte caòtic, imprevisible. Sabem què passarà, dominem el temps, i això ens tranquil·litza. La industrialització descansa en aquesta idea simple: control. És tan simple, contundent, implacable o inqüestionable com el signe igual d’una igualtat matemàtica, i ha estat la clau del seu èxit. Sé com s’extrauen els hidrocarburs, extraguem-los. No calen més explicacions, ni més discussions. Assimilem el coneixement a l’acció, el projecte a l’obra. Funciona a la perfecció sempre que ens restringim a allò que en diem ‘sistemes tancats’ o d’abast limitat (si és que mai han existit). Però la lògica del creixement ha provocat que, en aquesta era nostra, el planeta sencer, tot el món, haja esdevingut el sistema. Els efectes col·laterals proliferen sense cap contenció, a vegades amb conseqüències catastròfiques com al Congo. La igualtat es difumina: tenim l’input però no som capaços de predir els outputs. Tot és massa complex, massa interrelacionat, massa vulnerable, massa contradictori. L’ideal de control temporal, que havíem seguit desesperadament des de sempre, ha tornat, decebut, a la caverna de les idees perquè ningú no se’l creu ja. Quina ironia: la modernitat descontrolada converteix les accions intencionades en conseqüències imprevisibles.
Supose que les novel·les del romanticisme europeu (Frankenstein, més que res) ja ho intuïen, això. Tanmateix, no podem perdre el nord. Ens hi va la vida. Valorar-ne les tecnologies, les ciències, els projectes d’enginyeria, les propostes i les promeses de futur, és el que ens toca fer ara. No hi ha cap altra opció: estar alerta col·lectivament. Els nostres avantpassats ja ho feien i van construir la torre Badum per a guaitar nit i dia si s’hi acostava cap pirata o cap bàrbar. Hi ha un imperatiu ineludible que ens assenyala. Desentendre’ns-en i deixar que les institucions o les empreses en prenguen el control demostraria que som gent de poc senderi.
(Imatge: By Carlos Corzo, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=48968631)
Temps de lectura: 4 minuts
