Sis i mitja del matí. I fa frescor i una lleugera capa de rosada bruta confereix als capots dels cotxes una pàtina argentada que el trenc d’alba eixugarà i oferirà la seua ànima als déus del migdia per tornar a posar els peus a la terra en entrar la nit. Com jo.
I reste a la parada del bus. I estic amb la Neus. Després s’afig Vicenta i el Toni. I ben aviat sense parar massa esment tenim l’autobús als peus. Ben roig ell i amb aquells vitralls tan lluents com de persona que s’ha abillat fa un no res i es llueix pel bell mig de la vorera en estrenar el jorn.
Manolo, el conductor, ens saluda gratament i cada dia, segons la lluna, ens alça el cap o ens obri el palmell de la mà o explícitament per sota del seu bigoti ens amolla el bon dia. Manolo ja no ens mira ni la targeta i cadascun passem i prenem el nostre seient com bons animals de costums.
Fou un dilluns que la monotonia dels meus viatges d’ençà que anava a veure la mare amb la primera fase d’alzheimer es va escletxar i vingué a restar per sempre més a dintre de la meua memòria. “Uns tant i altres tan poc; pobra la mare”. Jo sempre gaudia en girar el cantó del carrer Sant Vicent i prendre el carrer la Pau i quan m’endinsava en aquell paisatge modernista no hi havia dia que no aportara al meu bagatge emocional una nova sorpresa. I veia aquelles moldures i les balustrades, elles sempre tan senyores, i els grans finestrals de les plantes principals i les reixes poderoses dels baixos i soterranis amb aquells barrots de forja tots negres i els àngels asexuats que ara em reien i demà pot ser em feien l’ullet i l’altre em feien cara de badoc…
I de sobte… aquella cara encesa que em mirava. I jo la mirava i el dubte que potser observara qualsevol altre passatger i em va trasbalsar l’ànima i em va fer sentir una fredor al clatell per a després donar-me tota la calentor del món en aquell matí tan fresc… “I em miraria a mi?” En tenia la seguretat? Sí, clar, si el meu coll va continuar girant-se fins que es van trobar amb els de la meua veïna Neus que sempre va al darrere… I aquell rostre desconegut continuava la trajectòria de meu breu desig tan curt com un pensament, tan veloç com l’espenta del bus… I els dubtes em feien cavil·lar fins al punt que quan em vaig adonar que els corredors del setanta-u ja era ple sense saber el per què ni el per què no.
En eixir d’aquell quadre que em recordava una orgia de color impressionista, la meua mirada es tornava a refredar i entrava en aquell anonimat gris, de paisatge impersonal, de gents anònimes i sense res per contar encara. I de cigarretes apurades abans d’entrar a la feina i de bicicletes que transpiraven mentalitats progres i enfilava ja el camí cap a casa la mare…
Darrere aquells finestrals tan amples que maquillen els rostres dels passatgers a dintre del bus, hi ha tot un món de bellesa abstracta i hi ha aquells que posen la mà així i altres que es subjecten la barbeta i uns que miren al front i una altres que acoten el cap al vidre i el taquen amb els greixos capil·lars i gents, gents… que sempre he pensat què deuen sentir el que noten els maniquins als aparadors de les botigues i que clavant la mirada a l’infinit s’alliberen als ulls dels vianants que els escodrinyen i els tafanegen amb les pupil·les engrandides per l’enveja. I dalt del bus em sent com una atracció passatgera que veu però ni mira ningú.
Dimarts tornava a enfilar el carrer la Pau i allí era aquella cara. I ara restava dempeus aquella aparició amb el seu cos perfecte, inhumà i que em semblava irreal de tant bell… i duia un cartell: “Bon dia”.
I vingué dimecres, i anar a la parada se me feia tan llarg… I la gana em consumia i la curiositat em matava. “Encisa’m!”.
Dijous em vaig adonar que alguna cosa defallia a la meua moral i és que el meu esperit oblidava l’espai d’art en el que em perdia per uns minuts dies abans i la meua mare passava a un segon terme i em sentia pecar i amb l’ànima bruta perquè semblava canviar de camí vital. Perquè hi ha qui tria un camí i el fa tan fondo que després els seus peus es cansen i troben una drecera on gaudir de noves sensacions i això és la vida. Perquè, sap?, aquells a qui no els passa res a la vida no mai m’han interessat. I em ve al cap l’alzheimer de la mare que li para els peus als sentiments del cor encara que li permeten batre tota la sang del món. “Flueixes als meus ulls”. Déu meu!, em ferien aquells escrits i estaven escrits de tal manera que els pogués llegir tan ràpid com la velocitat del bus però m’esclavitzaven durant tota la resta de camí fins a la meua meta.
I en divendres amb tot aquell ruixat que el cel podia deixar caure, em va vindre el millor regal que sempre em feia la mare i que ara ja es quedava fa dos anys a l’aparador dels records que sempre tenim aixoplugat…” Per molts anys”. I em vaig debatre entre la por i la més dolça de les glòries.
JO
Hui hi ha festa al centre de dia i han canviat els horaris de la mare, i encara, no deixaré d’agafar el bus. I fa tres dies que la meua aparició no m’allibera d’aquesta obsessió en la qual visc. I no en tenia prou amb els maldecaps de la mare per a que ara açò… I res. No hi és. I la meu neguit deixa pas a l’enuig perquè el meu ego es rebel·la contra la realitat i m’ha decapitat l’esperança, potser.
E. Manfreddi
Quan vaig vindre dels Vosgues com a Erasmus a València no mai m’imaginava que pogués tindre tota una galeria d’art al meu abast. I a la facultat m’han animat molt i massa potser. I no en tenia prou amb la dèria que tinc d’anar per València a dintre d’aquells cucs tan rojos que semblen llombrígols escarbant caus al fang remullat i descobrint aquells casalots tan bonics i d’una decadència espatarrant, que ara m’atabale enamorant-me de la gent que dia rere dia es passegen per davant de casa meua i que em regala la seua mirada i el seu estil i caic com una figa molla i plof! Embrute la tela tan blanca del vestit de la meua pau. No tinc remei! “No tens arreglo E.!”. Mira que seguir les víctimes fins a escarbar els timbres i esbrinar la seua identitat i fussar pel Facebook i fer com el Sherlock Holmes del calendari dels seus dies…”No tens mirament E.” I és que a les escoles no hi ha assignatures que ens parlen de la vida ni de l’amor ni de la mort. Perquè al cap i a la fi és el mateix…”Si estimes mates també. No, E.?”. “És que ets…ufff. Arrimar-te fins a la teua víctima per olorar-li el perfum que utilitza? Deus estar fins el moll dels ossos, E.!”.
JO
Hui tinc franc a la feina i em passege per les exposicions d’art que esguiten el carrer de Cavallers i penetre en les seues tenebres mentre a les meues freixures una magrana prenyada d’ amor o d’orgull, o de les dues coses juntes, m’esclata ànima endins quan, penjats del trespol bigarrat de la sala, quatre cartells resten suspesos amb uns fils de seda. I estan ben acolorits i un estan més alt que els altres i a sota, al terra, com esperant-los caure, un bus amb forma de boca. I és molt roig, d’un vermell encés i una ampolla petita de perfum de Dior. I amb unes lletres que semblen les del Facebook resa: “Afanya’t, la vida passa com passa cada dia el setanta-u”.
—Un moment per favor… podria donar-me més dades de l’artista?
—Ah! Què no ho sap? —digué la galerista baixant-se les ulleres fins a mitjan nas—. Si de debò l’interessa…l’obra és més que revaloritzada. Pegue una llegida —I em passa el mòbil amb la pàgina de laveupv:
«Estudiant erasmus apareix sense vida a un autobús de València. En el moment de la seua mort duia a les mans un cartell on es podia llegir “Hui no t’has passejat per la meua balconada i el meu cor ha esclatat tot vermell com les magranes que li dus cada dia a la teua bona mare”.»
…I com cada dia quan passe pel carrer la Pau em sent com un maniquí que mira les seues façanes des dels vitralls del bus però només veig una madeixa de colors aigualida. I em sembla tot una dolenta aquarel·la.
Temps de lectura: 7 minuts
