Durant bona part del segle XX fins als anys seixanta es va fer arròs a la Plana, al nord del terme de Castelló tocant la ratlla de Benicàssim. Aquell tros es coneix com el Quadro. L’aigua per al reg dels camps d’arròs la treien d’un ullal que s’havia canalitzat feia temps: la séquia de l’Obra que anava recta a la mar. Abans de la construcció de la séquia, l’aigua de l’ullal s’escampava, la terra s’embadinava i s’hi formaven els lluents: tolls poc fondos amb aigües calmes i brillants que reflectien el cel. Un aiguamoll costaner en tota regla. La terra, que era de propietat pública, s’havia parcel·lat i subhastat per a l’explotació. Però va arribar un moment que la introducció de maquinària es va fer necessària si es volia ser competitius. Fins aleshores el treball havia estat pràcticament tot manual, xarugar amb animals i la plantada i la sega de l’arròs amb colles d’homes. La inversió no compensava si els camps eren massa menuts i trobar mà d’obra va començar a complicar-se amb l’aparició d’unes altres faenes, industrials també, no tan feixugues. Allò era inviable –o insostenible, com es diu ara− i el conreu es va abandonar en molt pocs anys. Una passejada pel Quadro és prou per a fer-se una idea d’aquella cultura perquè moltes infraestructures (canals, reguers, eres) encara hi són visibles.
La descripció anterior és només un altre exemple de la multitud d’activitats humanes que s’han hagut d’abandonar per la influència dels canvis exteriors. Les alteracions de les condicions –socials, econòmiques, ecològiques o com vulgueu dir-ne− com a motor, impulsor o origen de noves expectatives que acaben arraconant i condemnant formes de vida anteriors i maneres d’actuar col·lectivament. Moltes vegades en la història els canvis es forcen amb la violència, com és el cas dels refugiats. Però, a voltes, són eleccions sense cap imposició directa: es canvia (de treball, de casa, o de vida) perquè seguir fent el que es fa no duu enlloc o no se li veu cap futur. I lligats a aquests canvis, afavorint-los, resistint-s’hi, o inventant-se’n de nous, hi ha les històries vitals i les tries personals de cadascú. Les persones, agents i pacients, del temps en què els ha tocat viure. Vist ara, l’abandonament del cultiu de l’arròs pareix la cosa més natural del món. Què havia de fer la gent, si no? Hi van buscar alternatives i en van trobar.
El 1972 es va fer públic l’informe del Club de Roma Els límits del creixement. Allò va significar un toc d’atenció contundent sobre la finitud dels recursos del planeta i la incongruència del creixement il·limitat. Uns anys després (1987) les Nacions Unides amb l’informe Brundtland defineixen el que avui s’entén com a ‘desenvolupament sostenible’: «aquell que satisfà les necessitats del present sense comprometre les necessitats de les generacions futures». Ja des del primer moment el concepte va rebre crítiques i atacs ben fonamentades. Per a molts era simplement un oxímoron: un recurs retòric amb què termes oposats s’usaven per a justificar, validar i, en última instància, persuadir la gent sobre la possibilitat real de perpetuar unes formes productives sense cap mena de compromís futur. El capitalisme de consum i el discurs neoliberal van adoptar la sostenibilitat com a coartada, defensa i escut davant de les argumentacions crítiques. Han passat els anys i, de fet, la sostenibilitat ja no es refereix avui en dia al planeta i als seus recursos sinó al sistema productiu mateix. El que es vol preservar per part del poder econòmic, coste el que coste, és precisament la societat de consum, el capitalisme financer i el productivisme. A què es refereixen si no, quan parlen de sostenibilitat? Per això, capgirar l’argument i assimilar el creixement a la insostenibilitat sembla per a molts inconcebible, i fins i tot indicible i fora de tota lògica. Però les contradiccions hi proliferen: crisis especulatives, canvis ecològics globals, dualització i polarització dels grups humans… Hi ha cada vegada més veus que veuen clara la inconsistència i pensen que el creixement és, ras i curt, insostenible. Que sostenir la prosperitat d’uns pocs és, ara per ara, una amenaça per a tots. Novament, ens trobem en un moment en què els canvis i les pressions exteriors impel·leixen les persones a buscar uns altres camins, alternatius, i a decidir què en volem preservar, de tot plegat, i què és prescindible. A pensar què impulsem amb les nostres accions i què necessitem erradicar. Potser d’ací a un temps –no massa−, quan els canvis es materialitzen, la gent veurà l’abandonament del nostre sistema socioeconòmic actual com la cosa més natural del món. Què es podia fer, si no?
(imatge: http://www.ecologistasenaccion.org/article31582.html )
Temps de lectura: 4 minuts
