Breu preàmbul
Com tantes inspiracions i troballes, dec la descoberta de la noció i la realitat de l’utraquisme a Lluís Aracil. En l’àmbit del Seminari de Sociologia de València, en va fer esment més d’una vegada. Des que començàvem a estudiar llatí i grec al batxiller ens parlaven de la imitació cultural dels romans, però no ens precisaven –des de la perspectiva sociolingüística, l’abast d’aquest exemple concret. Quan vaig topar amb l’exposició clara de l’exemple utraquista que ofereix Ciceró al De officiis, jo cercava de llegir el tractat sobre “ètica” i em vaig topar de pas amb un bon passatge útil per una reflexió sociolingüística, útil per entendre el passat de la nostra civilització i útil per a la integració humana del món actual. Conste la meua gratitud al mestratge de Lluís Aracil i a l’esperit de fèrtil producció mental dels col.legues del Seminari.
Quant a la versió de referència d’aquest treball, ens basarem en la traducció del De officiis realitzada per Eduard Valentí i Fiol (Fundació Bernat Metge, 2ª. Edició, Barcelona 1952) amb un pròleg molt útil datat el 1936. El text en llatí anirà sempre després de la traducció catalana entre claudàtors, però de vegades farem ús de l´expressió llatina per tal de palesar les qüestions de valor tant dels judicis de Ciceró com del mateix fet de l’utraquisme. Totes les cites del text llatí com les traduïdes es basaran en aquesta edició.
En un dels passatges del De officiis entropessem amb una remarca sobre la necessitat de saber de què estem parlant en tractar qualsevol qüestió conceptual o temàtica. Així que m’he permés una certa broma empeltant el terme “utraquisme” on Ciceró diu deure:
“En conseqüència, ja que tota la deliberació ha de versar sobre l’utraquisme, em sembla bé definir primerament què és l’utraquisme […]. Puix que tot tractat que s’emprengui sobre alguna cosa segons un pla sistemàtic, ha de paritr d’una definició, per tal que es conegui l´objecte de la discussió.”
[7.“Placet igitur, quoniam omnis disputatio de utraquismo futura est, ante definire, quid sit utraquismus […]. Omnis enim, quae a ratione suscipitur de aliqua re institutio, debet a definitione proficisci, ut intellegatur, quid sit id de quo disputetur”.]
Oferir una definició més o menys precisa d’allò que anomenem utraquisme en aquest treball no seria difícil, encara que sí arriscat, en tant que compromet el valor central d’allò que es pretén en la indagació: esbrinar l’originalitat del procés d’aculturació del llatí. Dir que l’utraquisme és una modalitat de bilingüisme suposa assumir que la sociologia del llenguatge constitueix una de les branques de les ciències socials pertinents per a enfocar l’anàlisi d’un procés social, polític i cultural tan singular.
Podem avançar ja dues coses: d’una banda, l’anàlisi del text introductori del De officiis ens farà veure amb tota claredat com defineix Ciceró l’utraquisme, i, de l’altra, que aquest procés presenta trets força específics en contrast a altres processos bilingüistes, d’on ve l’interés per veure quines lliçons en podem traure per integrar i promoure el multilingüisme de les societats actuals.
Presentem tot seguit el primer fragment de referència del text:
“Encara, Marc, fill meu, que al cap d’un any d’escoltar Cràtip, i això a Atenes, deus sobreeixir de preceptes i principis filosòfics per l’altíssima autoritat tant del mestre com de la ciutat, dels quals l’un pot enriquir-te amb la seva ciència, l’altra amb els seus exemples, nogensmenys, de la mateixa manera que jo per a utilitat meva he unit sempre les coses llatines amb les gregues, i no sols en filosofia, ans també en oratòria, això mateix crec que et cal a tu fer, per tal d’ésser en l’ús de les dues llengües igualment apte”.
[(7) Quamquam te, Marce, fili, annum iam audientem Cratippum idque Athenis abundare oportet praeceptis institutis philosophiae propter summam et doctoris auctoritem et urbis, quorum alter te scientia augere potest, altera exemplis, tamen, ut ipse ad meam utilitatem semper cum Graecis Latina coniunxi neque id in philosophia solum, sed etiam in dicendi exercitatione feci, idem tibi censeo faciendum, ut par sis in utriusque orationis facultate.]
Coneixem i imaginem el context suposat d’aquesta “missiva”: Ciceró pare, com molts altres patricis romans havia enviat el seu fill a Atenes per aprendre llengua i sabers grecs. Com que li arribaven notícies que el fill no aprofitava el temps com calia i en el que calia, sinó que el balafiava en farres com és fàcil que ho facen els joves, el pare, a qui, d’altra banda, la brometa de l’estança no li eixia barata, li dedica el llibre, que ja comença amb un retret implícit al fill pel capteniment del fill. Per què, si no, havia de començar amb una conjunció concessiva que marca la malavinença amb el destinatari? [Quamquam]. Imaginem-nos un discurs alternatiu que explicite els maldecaps de Ciceró pare a causa del fill: “Marc, fill, m’he assabentat que, encara que ja dus un any a Atenes dedicant-te més a la farra i ja hauries d´excel·lir en coneixements de tota mena, encara no has aprés tot el que cal. I recorda: no te’n vingues sense aprendre tot allò d’útil que et poden donar Cràtip amb la seua magnifica filosofia i Atenes amb els seus bons exemples. Fes com ton pare, segueix el seu exemple” [nihil novum sub sole, sub sole romano!]
Bromes a banda, i sent commiseratius amb Ciceró pare, passem a esbrinar els trets més remarcables d´aquest fragment en què tan clarament se’ns presenta l’utraquisme.
En primer lloc, cal dir que es tracta d’un fenomen d’assimilació cultural i lingüística, que exigeix el trasllat de gent d’una nació a una altra. Més: en principi -a causa de l´elevada despesa de l’estança- és cosa de patricis. (Encara que aquells ciutadans que s’ho poden pagar, com el pare d’Horaci, llibert, també procuren per als seus fills eixa educació. Un altre tret remarcable és que es tracta d’una experiència transcendental, en el sentit que no era qüestió d’un curset d’estiu, quasi de passada, de qualsevol llengua moderna. Els romans rebien una educació bàsica a Roma i culminaven els seus estudis a Grècia. Per tant, assimilar o assimilar-se a la cultura grega constituïa un ideal. Com que es tracta d’un ideal, d’una convenció social establerta com a ideal, i això és un tret molt a tenir en compte, cal complir amb el deure. Els ideals i les convencions socials són deures.
Molt important: no es tracta d’aprendre un idioma-fetitxe, en aquest cas, el grec (que, fixem-nos, no s’hi esmenta), ni una llengua purament funcional i auxiliar útil per a viatjar i/o treballar (amb la qual no ens identifiquem), sinó una llengua que vehicula tota la saviesa filosòfica i els coneixements pràctics per a fins elevats d’una elit dirigent. Per això la cosa personal –el mestre– i experiencial –la ciutat– són irremplaçables: o estàs allí o no val l’experiment; no s’hi val una universitat a distància. Insistesc: el valor de la immersió no és perquè a Atenes es parla grec, sinó perquè rebrem ensenyances de Cràtip i els bons exemples d’eixa ciutat. (En aquest cas veiem la importància de les metròpolis en la història de la civilització i la identificació assimilativa que es produeix en els processos d´aprenentatge). Amb aquesta experiència els fills segueixen un model, el dels pares. En aquest cas –i en aquesta fase del procés, no es tracta de joves innovadors i pares “ignorants”. Ans al contrari, els pares estableixen una tradició; ells ja avantatgen els seus fills.
Ciceró destaca tres atributs de la seua experiència utraquista: en primer lloc, l’aprenentatge del grec, dels sabers grecs, el realitza per a la seua utilitat, en segon lloc –i això és molt important per entendre els processos de cultivació i promoció lingüística, subratlla la importància d’unir, lligar, entrellaçar les coses gregues amb les llatines, i en tercer lloc especifica dos àmbits concrets d’aquest entrellaçament: filosofia i retòrica. (Pensem que el discurs de la utilitat suposa un discurs de la necessitat. Per a l’elit romana, en aquells temps ja era una necessitat aprendre grec. Per entendre els processos lingüístics de substitució i/o normalització cal que enteguem el discurs de la necessitat, és a dir, quan ens cal aprendre una llengua per viure en algun mitjà social o, per contra, no ens cal. Utilitat i necessitat són en part aspectes –problemàtics- d’un mateix procés).
Ja cap al final del passatge referit sobre l’utraquisme, a De officis trobem la vertadera finalitat i sentit de l’experiència utraquista (per això hem cregut convenient adoptar aquest neologisme). Diguem-ho en llatí: ut par sis in utriusquen orationis facultate. És a dir, ser capaç, tenir la facultat d’utilitzar ambdues llengües amb fluïdesa, i una cosa no dita, però pressuposada: tant la llengua escrita i literària, com la col·loquial no escrita. (Ací no podem entrar a esbrinar fins a quin punt reclamaven una bilingüització en tots els àmbits d’ús, registres, estils, etc…, i per a tota mena de temes i qüestions. El mite del bilingüe perfecte és un tan perfecte mite com el del savi monolingüe que sap per complet la seua llengua. L´objectiu, tal com ho explicita Ciceró, és aprofitar el que no tens de qui té per a dur a terme el que vols fer, incorporar mitjans, portadors de valors, per a uns fins útils i amb sentit). I és en aquest passatge on se’ns fa palés la versatilitat i el vigor de l´expressió llatina: “utraque lingua”: una i altra al mateix nivell i en la mateixa funcionalitat, sense establir la supremacia de la que es vol promoure i/o cultivar, ni el seu menysteniment. Una qüestió d’estil del dir llatí gens minsa: no passem per alt les perífrasis d’obligació tan abundants en aquest passatge (i en la resta del De officiis, i que mostren el caràcter “sagrat” de les seues accions. Ex.: abundare oportet, idem tibi censeo faciendum).
Però continuem amb el passatge següent:
“És precisament en això que passem per haver portat una gran ajuda a la nostra gent, talment que no sols els ignorants en lletres gregues, ans també els doctes, creuen haver guanyat alguna cosa en qüestió d´aprendre i de pensar.”
[Quam quidem ad rem nos, ut videmur, magnum attulimus adiumentum hominibus nostris, ut non modo Graecorum litterarum rudes, sed etiam docti aliquantum se arbitrerentur adeptos et ad discendum et ad iudicandum.]
En aquest passatge es fa molt més palés que una de les principals utilitats de l’utraquisme és assimilar la llengua més competent per tal de posar a l’abast nous recursos lingüístics (gèneres, estils, temes, registres…) que capaciten l’ús del pensament de la nostra gent. Fixem-nos-hi: l’utraquisme sempre suposa que el valor cultural d’una llengua, que el que els parlants d´alguna llengua tenen a oferir-nos, val la pena de ser aprés (i cal que siga aprés), perquè ens manca i és especial, no redundant.
- La finalitat d’aprendre aqueixa altra llengua (i d’aqueixa altra tradició cultural) no és en absolut la substitució lingüística ni la subordinació d’una llengua per una altra, sinó la promoció d’una gràcies a l’altra.
- Segons la visió de l’utraquisme, es dóna tant la necessitat d’adquirir una llengua pels valors que vehicula la seua literatura (literatura en el sentit més extens del terme), com l’autoestima que reconeixem en la nostra, a mesura que es cultiva i es fa apta per a tot tipus d’usos. Per això, Ciceró pare, tot orgullós, i amb l’assertivitat fonamentada en l’autoestima, diu: “però el teu llatí, la sola lectura nostra servirà amb seguretat per a enriquir-lo”. I la raó que addueix Ciceró per justificar tal judici és el fet d’haver consumit la seua vida en l´estudi –i la pràctica de l´oratòria. Finalment, cal referir la dita coneguda pels lletrats romans que resumeix tan lapidàriament (i de manera tan precisa com el fragment de Ciceró sobre l’utraquisme, l’esquema d´aculturació que es va produir entre els patricis romans i que afavorí la promoció del llatí: “Graecia capta ferum victorem cepit et artis intulit agresti Latio. (“Després de ser conquistada Grècia, aquesta va conquistar el ferotge vencedor i va introduir les arts en el Laci agrest”).
Vegem, en el següent diagrama, el quiasme que presenta aquest esquema en el qual la Roma dominant políticament sobre els grecs és dominada culturalment per aquestos, d’on el mite de “Llengua i poder”, almenys en aquest cas, ben singular i ben notori, no casa bé amb certes interpretacions pseudosociolingüístiques prou corrents. (Podem dir que hi ha la llengua del poder, i també “el poder de la llengua” o, més bé, el poder de tradicions culturals que es sobreposen en certs sentits als poders entesos en el sentit político-econòmico-militar).
| POLÍTICA | CULTURA | |
| ROMA | DOMINANT | RECESSIVA |
| GRÈCIA | RECESSIVA | DOMINANT |
Aquest quiasme paradoxal, Roma, encara que dominadora en la cosa política (i militar) és dominada en la cultural, i Grècia, encara que dominada en la cosa política, és dominadora en la cultural, filant prim també el podem aplicar si correlacionem l’imperi romà i el cristianisme; el vencedor pagà sobre la Palestina jueva és vençut per una religió que es deriva d’una de les branques de la seua tradició cultural. És el que sol passar amb els empelts, la seua hibridesa dóna peu a les combinacions més inesperades. La vida és empelt per definició, i l’anàlisi sociològica (i lingüística) ha de donar compte dels empelts concrets en els seus contextos històrics precisos. No hi ha una única llei immutable i previsible, vàlida per a tots els processos sociolingüístics.
Fins ací l’anàlisi del text quant a la noció de l’utraquisme, neologisme que podem utilitzar com a sinònim de bilingüisme, però salvant totes les distàncies i matisos respecte dels processos bilingüistes que ens són més pròxims en el temps i coneguts per les nostres circumstàncies.
Abans de passar a una altra fase de l’ànàlisi, com ara el contrast entre l’utraquisme i els processos de contacte lingüístic en el món actual, i les lliçons que podem traure de l´exemple utraquista, convé dir i rematxar que l’utraquisme, com tot procés de contacte lingüístic es històric i, per tant, singular. D’aquest, com d’altres només podem extraure lliçons analògiques, no lleis rígides.
I una altra qüestió. El text de Ciceró continua, abans d’entrar en la matèria focal del llibre, els deures, fent al·lusions no estrictament pertinents per entendre la noció d’utraquisme, però que ens mostren en què consisteix la pràctica de l’utraquisme: ens referim al fet que en Grècia, segons Ciceró, els grans autors practicaven per separat la filosofia i la retòrica. Ell s’autoatribueix el mèrit d’haver integrat el més important per a un romà: “l’Acció” amb el més important per a un grec (atenenc): “la Filosofia”. Com veiem, el caràcter associatiu, unitiu, integrador de l’utraquisme va més enllà d’un aprenentatge merament funcional i auxiliar (de funcions restringides) d’una llengua.
Amb la pràctica de l´utraquisme mirem de dur a terme una profunda transformació recíproca d’ambdues cultures en pla d’igualtat sobre la condició de la desigualtat política i cultural.
Obertures. Què podem prendre i aprendre de l’utraquisme per a la promoció del multilingüisme en les societats actuals?
- De totes les llengües en contacte més pròximes al valencià (castellà, anglés, francés…) hem de conéixer models de producció (lingüística) útils en els distints àmbits i gèneres del discurs per imitar-los i incorporar-los al valencià. Recordem que la imitació no és còpia (tallar i pegar maquinal), sinó ús creatiu.
- En el temps de la dita globalització ja no s’hi valen els esquemes bilingüistes duals: ara hem d’enfocar un multilingüisme pràctic que incloga tant el coneixement de llengües de gran tradició de producció cultural (literatura en el sentit extens del mot: creació literària, científica, mass media..) com llengües que, en principi, n’aprofitem l’ús per a relacions comercials (rus, àrab, xinés, japonés, etc…), però de les quals hem d´aprendre també el seu bagatge cultural.
- Aquest vast programa multilingüe, perquè siga funcional i efectiu, no cal posar-lo a l’abast de tota la població estudiantil jove. Ben al contrari: així com comprovem en l’utraquisme romà, l’ha d’assumir una elit política i cultural de la nostra societat. Però, a diferència de l’utraquisme romà, aquesta elit ja no serà oligàrquica, sino democràtica. La societat haurà de posar els mitjans perquè els membres més talentosos de les diferents classes socials, en les seues corresponents acitivitats profressionals, siguen els promotors d’aquestes innovacions (socio)lingüístiques.
- Recordem el model utraquista: no hi ha ni qüestió de poder, ni intenció substitutòria, ni prestigi, ni orgulls xovinistes (atributs propis dels processos bilingüistes dels temps moderns). El que hi ha és un criteri d’utilitat: prenem i aprenem el que cal dels altres, de totes les comunitats lingüístiques, per fer del valencià un instrument útil i viable de presència dels valencians en el món i de producció cultural (ciència, tecnologia, economia, política, espiritualitat, folklore, etc…) en la societat valenciana.
- Tot el que és útil per al valencià és útil per al castellà i per a totes les altres comunitats lingüístiques. Totes s’hauran de plantejar tard o d’hora com articular un multilingüisme útil i viable.
- Hi ha experiències actuals, com la dels erasmus a Europa, que s’acosten molt a l’esperit de l’utraquisme antic. Hi ha aspectes de l’utraquisme que no són viables ni necessaris en les societats modernes. Per exemple: l’aprenentatge ha de passar obligatòriament, com indica Ciceró per la metròpolis (les metròpolis)? Tot i que és convenient, donat l’entrellaçament de les xarxes de comunicació actuals, no cal. En l’actualitat també es dona el multicentrisme. El que sí que és indefugible és incorporar els valors tàcits (socials i culturals) de les llengües que aprenem. De la mateixa manera que rebutgem els anti-valors específics de les societats de les quals aprenem les llengües. Exemple: dels USA, n’aprenem la seua passió per la recerca, però no convé incorporar la seua passió militarista.
- Aquest programa multilingüe és viable, factible i possible, si es concep. La seua realització, necessàriament exigirà una revolució o reforma radical de les institucions socioculturals de cada nació o institució transnacional. Concepció i transformació van inextricablement lligades de la mà. Aquesta proposta té un esperit “ecològic”. Suposa l’aplicació de l’ecologia a la dimensió sociolingüística de la humanitat actual. El desenvolupament tecnòlogic actual no sols no és factor d’obstrucció d´aquest procés, sinó que n´afavoreix la construcció.
Moltes són les lliçons que podem traure i extraure de l’exemple utraquista que es va forjar al llarg de segles a Roma quant a la promoció del llatí a partir dels coneixements vehiculats pels grecs en grec. La imaginació pot donar pàbul a especulacions riques, profitoses i enlairades. Però les realitzacions històriques sempre són concretes. El debat es fa necessari. Perquè les persones, les societats, les comunitats sempre fan el que volen, el que saben o el que poden (o el contrari). Però la història sempre és un fer concret (o desfer-se, d’alguna cosa útil ja produïda).
Títol: Dels deures
Autor: Ciceró
Editorial: Fundació Bernat Metge, Col·lecció Escriptors Llatins
Publicació: Barcelona, 1952 (2a edició)
Temps de lectura: 17 minuts
