Des de feia gairebé dos anys vivia en un estat permanent de pertorbació espiritual. No trobava aqueixa tan ansiada pau interior, però tampoc no la cercava, de la mateixa manera que es pot viure d’esma, en un estat d’ànim letàrgic que només desperta puntualment de l’ensopiment a conseqüència d’unes puncions d’activitat corporal en forma de malestar físic. El dolor dels records ocupava un altre àmbit de puixants angoixes que no puc precisar des d’un punt de vista neuronal, però el cor m’havia començat a generar problemes. No semblava res alarmant. De fet, no m’havia arribat a preocupar mai en excés. Ningú no es mor per unes palpitacions esporàdiques i, a banda d’això, jo em sabia pugnaçment saludable. Em creia el diagnòstic popular que afirmava que el cor, un múscul buit al cap i a la fi, no produeix dolor i que si el mal prové d’aquesta àrea sol atribuir-se a un altre òrgan pròxim com el diafragma, l’estómac o els pulmons.
Però així com l’òptica té dos vessants, el de la física i el de la fisiologia, també aquella molèstia m’enfarfegava el dia a dia. Provocava de vegades una reflexió estranya o una refracció enlluernadora que deformava aquell itinerari sanatori que jo m’havia traçat com un camí que es recorre sense l’afany d’assolir un destí redemptor. Els vint-i-quatre mesos comptadors des de la meua viudetat havien accentuat aquella sensació inefable de fugacitat de l’instant, de penúria de l’estabilitat emocional, de desori constant sense motiu i de pressió responsable del fet d’haver sobreviscut a allò que més havia estimat en la vida. I això m’amargava una existència ja bastant erràtica d’origen. No gaudia del procés de regeneració de la meua personalitat ni de la troballa atzarosa de noves perspectives i projectes, perquè assumia que la meta de la meua existència estava en el passat i no en el futur.
Els bons moments ja havien quedat definitivament endarrere. Fins i tot pol·luïa i traïa conscientment visions sagrades de la infantesa, records feliços però llunyans que havien tingut una gran significança i que, amb un punt d’ingenuïtat i amb la ferma moralitat paternalista que ens atorga l’enriquiment del nostre propi tresor biogràfic, esguardava ara com a premonicions funestes del meu tràgic avenir: el crepuscle ocre en la caseta dels meus pares quan ens donaren la notícia de la mort de l’avi en accident de bicicleta; un gat que vaig espaventar mentre carronyava un mussol mort en el voral d’un camí; el gos que aconseguí penetrar de nit en el galliner i matar tot l’aviram en uns pocs segons. Tot em pareixia digne d’unes remotes senyals de mal averany que tard o d’hora havien acabat per manifestar-se de la pitjor de les maneres possibles.
Afortunadament això havia de canviar. I era fonamental que canviés perquè estava arribant al límit de la meua capacitat de resistència, o de resiliència, que en diuen ara.
Aquella vesprada de febrer assolellada, després de dos dies de vent intens, s’obria com un horitzó de possibilitats: un passeig per un parc amb diversitat d’espècies arbòries, tant se val si autòctones o al·lòctones, per la riba de l’eixut riu mediterrani, pels peus de la muntanya calcària que encercla la ciutat pel costat de llevant, etc. Una de les meues passejades profilàctiques favorites d’aquella fase de la meua recuperació era la tríada de paisatges urbans, llibreries d’ocasió i jardins romàntics. Així bastia una seqüència de tractament d’una malaltia, com una dinàmica curativa o pal·liativa, amb les seues pròpies cerimònies, amb els seus propis fetitxismes. Si la botiga em fornia un bon esplet de lectures i hi havia suficient llum, la llum de poca estatura i més aviat tímida de finals de l’hivern, em podia regalar, fins i tot, un breu èxtasi d’abstracció llibresca. Em refugiava en instants del passat sense cap concreció material, sense perfils que em pogueren suggerir un fondejador encalmat, amb lleus fulguracions de vida sobre la superfície de l’aigua, llampurneigs fugaços de benaurança sense traducció possible al llenguatge dels sentiments.
Sovint, els agregats d’idees amb una vaga reminiscència de cosa, ni que siga el seu mínim contorn, ens convoquen a l’evocació, ens atansen la presència de l’objecte cobejat. Però què ocorre quan és la memòria, el record, allò que ens empesquem a acaronar a les palpentes? Què o a qui convoquem en una crida desesperada?
Pense de tant en tant que em passa el mateix que li ocorre a un gos que olora la presència de l’amo, però d’un amo que ja no hi és, que fa temps que ha traspassat. L’amo difunt sembla que vaga eternament. S’esvaeix imperceptiblement.
Ja en la llibreria veig tot d’opuscles de poesia francesa, enquadernats o simplement relligats en cobertes de color beix. No és un color original, és una tonalitat lleument destenyida, empal·lidida a causa d’haver estat exposats probablement a la llum solar encomanadissa durant molts anys. Em crida l’atenció aquesta uniformitat i pense que deuen provenir d’una biblioteca particular, disgregada parcialment però que els llibreters, en classificar temàticament els volums, han respectat la unitat d’aquesta col·lecció. Regire amb curiositat i parsimònia els exemplars. No m’hi done pressa.
Entre tots ells, un títol m’atrapa: La vie est seulement un choix. En aparença un al·legat nihilista, és en realitat la traducció directa d’unes reflexions d’un bonze budista. Per descomptat, l’autor m’és totalment desconegut, i també el traductor, amb cognom aparentment d’origen eslau. La cultura francesa té aquest avantatge, el d’haver pogut vessar directament a la seua llengua textos estranys i introbables.
M’aferre al llibre, baratíssim, per altra banda. No l’abandone ni tan sols un instant mentre prosseguesc la percaça d’altres poemaris. Romanc una estona més però ràpidament m’adone que vagarege amb la mirada títols diversos, sense arribar a llegir veritablement. Això se’n diu mirar sense veure…
La decisió està presa. Pague sense més romanços, rebutge l’oferiment d’una bossa de plàstic i marxe amb el llibre sota l’aixella. Topografie mentalment la disposició dels bancs assolellats del parc abans d’arribar-hi i em dirigesc cap a una de les bandes més il·luminades. En efecte, el sol escalfa tèbiament les baldes i allí m’ajace en busca d’una calidesa confortable.
Des de les primeres planes m’endinse en el significat profund de l’obra, en un tipus de significat que no s’albira amb la lectura directa sinó que solament s’intueix com una visió fugaç, com un eco enmig del bosc. Ben lluny d’advocar per una dicotomia perfecta entre la vida i la mort, l’autor ens obri un munt de noves perspectives, així que l’existència contempla molts estadis, en ocasions recurrents, una visió que ja em resulta familiar a partir de les meues escadusseres lectures sobre filosofies orientals: invocació de les lleis del karma, el mite de l’etern retorn, la reencarnació, la transmigració de les ànimes, etc. No és que siga especialista, però tinc les meues nocions…
Ara bé, d’entre la darrera pàgina i la contraportada es desprenen, en un moviment de les meues mans, dues fotografies de format polaroid. M’havien passat desapercebudes per restar parcialment adherides a les restes sobreres de cola del llom de l’enquadernació. Torne a perdre, per uns instants, l’estabilitat de la concentració lectora. Totes dues fotos em mostren un rostre jove de dona. Podries ser tu. Evidentment es tracta d’una identitat completament indesxifrable; un llibre d’un autor desconegut, però de qui posseesc el nom, d’un traductor desconegut però de qui posseesc el nom, una faç anònima… Això sí, amb un parell de dates que em situen cronològicament en la primavera i l’estiu de 1974. En la primera la xicota apareix –o potser ets tu qui apareix?–, jacent en un jardí, a la vora d’una gran gerra ornamental de terracota bescuitada. Et podria recordar en situacions semblants, amb el somriure fresc i franc, amb els cabells a la moda i un barret d’espart amb un llacet que cau per la vora com un tirabuixó caragolat. En la segona foto apareix, apareixes, allitada en una habitació d’hospital, amb un goter de sèrum penjant de l’espona i amb un gest reposat, amb les mans creuades sobre els llençols; les teues mans són joves i encara no denoten cap indici de desgast vital. Les persones envelleixen en última instància per les mans, però la decadència d’aquesta part del cos és absoluta, inapel·lable. Una vegada es manifesta, és imparable com una malaltia fulminant. Però no és el teu cas.
No puc traçar ni establir cap mena de lligam entre ambdues fotografies. Reste estupefacte i sent un estremiment en pensar si l’hospitalització fou conseqüència d’un avortament o d’una indisposició angoixosa. No et desitjaria el més mínim sofriment. T’estalviaria qualsevol situació inaprehensible que et poguera comportar un turment. M’invente causes més anodines i intranscendentals per tractar d’alleujar la dolença i reduir-ho tot a un episodi desafortunat però transitori de la nostra convivència i de la teua salut. Som feliços i albirem l’esperança de trobar l’emancipació en el transcurs nostre camí. Gaudim així del camí i ens en fotem del destí.
Em projecte, ens projectem, en la desconeguda i en qui sostenia l’aparell fotogràfic. Som nosaltres transfigurats en una realitat multifacetada, com la llum que travessa un diamant. Els nostres mons i les nostres vides són només una opció: n’hi ha de moltes altres.
Temps de lectura: 8 minuts
