«Si he sortit de la terra,
si he nascut d’un ventre
dissortat i amb pobresa
no ha sigut sinó per a fer-me
rossinyol de les desgràcies»
Cesk Freixas
Una vegada m’explicaren que a Lorca, quan anà a Nova York, no li interessava gens la ciutat que ens ensenyen a tothom, la que es disfressa per estar preciosa per a l’altre. Més aviat, volia conéixer els suburbis. La ciutat que no es disfressa perquè no ho necessita. La vertadera. D’aquella gran merda pintada de rosa, li llevava la pintura. Volia mirar-la. Desitjava olorar-la. Sentir el fàstic que provoca anar acompanyat amb l’olor pegada d’una merda a la sabata. Perquè, al capdavall, eixa merda és la realitat; la resta, mentides que ens creiem per mantenir-nos tranquil·lets, el remei diví d’un problema humà. I per la mateixa motivació que assetjava a Lorca, decidí endinsar-me en un viatge de tan sols uns pocs quilòmetres. Capbussar-me en aquella part de la nostra societat que tots sabem que existeix, però que ningú mira; la gran (des)coneguda: la presó. Picassent.
Al cotxe no deixe de recordar les paraules de Manolo, un dels caps de la pastoral penitenciària: fa quinze anys que treballe en presons (Mallorca, Castelló, Picassent) i mai he preguntat a ningú, i mai he tractat d’esbrinar quin ha sigut el delicte pel qual està allà qualsevol persona. I sé que he pogut tractar i conviure amb violadors o assassins. I tanmateix, tant me fa. No sé com ha sigut capaç de fer una cosa així, jo tractaria d’assabentar-me de què han fet, amb qui estic tractant. Impossible. També ressonen al meu cap imatges d’aquells que injustament avui continuen tancats entre murs. No podria negar-ho: hi ha dins meu una inquietud per saber què collons estan vivint ells i elles.
Per descomptat, jo ho veig tot gris: el color del ciment i que, alhora, és el del cel ennuvolat. No l’havia mirada mai. Me l’havia imaginada, dibuixada dins meu. I tant. Però, simplement aproximar-nos era un colp que no podia saber d’on venia; un cor que bategava més i més ràpid. Bombardeig d’idees, de pensaments del que és la justícia, el sistema penitenciari. Ara tocava viure’l.
Ja som al recinte. Picassent és la presó més gran de l’estat espanyol, almenys en la que més presos n’hi ha. O això m’han dit.
— Anem al mòdul 82. És el pitjor que us podeu tirar a la cara: primer grau. Estan ací pel delicte, agressions a funcionaris o reiteració delictiva— diu Xavi, el retor que ens acompanya.
I quina sort de poder anar-hi.
Ensenya’m la targeta. Càmeres pertot arreu. Pantalles dels funcionaris en què podia identificar-me. Ni es bellugaven del seu lloc, excepte per aixecar-se i cridar-te. Vociferar per demanar una cosa que sabien que tenies: eh tu, l’acreditació! Està a l’inrevés, què no ho veus? Pega-li la volta! Què anem a fotre nosaltres ací? Què no ho veus? No veus que som voluntaris?
Als passadissos només dos colors: el blanc de les parets i el blau de les portes metàl·liques.
Tot monòton.
El soroll de petjades. Silenci. Únicament trencat per l’espetec de portes que s’obren i es tanquen. I sobretot, el ressò.
Ja estem davant la porta del mòdul. El retor que ens acompanya, Xavi, es gira cap a nosaltres.
—Espereu-vos que he d’ensenyar el permís.
Sense voler-ho escolte la veu de la funcionària:
—Ya bueno es que a mí nadie me ha dicho nada de que veníais.
De veres, per què anem a vindre a la presó? Si no t’importen, almenys deixa’ns compartir temps amb ells.
Entrem ja. A les dones els diu que les hormones les noten. De sobte, comence a veure els reclusos. I ens miren de fit a fit, i sents com algú diu que Hombre Rocío, presentanohlá, ¿no? Ira que chicas más guapas tú. Viuen ací, en aquest petit espai durant anys i anys. Pegue una ullada al recinte: un menjador, un gimnàs i el pati.
Fa flaire de tabac. Però no del de les cigarretes. És una olor que ja és dins de les taules, de les rajoles. L’aire que respire sembla no tenir oxigen, sinó únicament aquest tabac cremat. Sí, els deixen fumar.
I drogar-se. Els ho permeten. I volen que siga així. Ho sabré més tard.
Entrem al menjador i ens asseiem en diferents taules per afavorir el contacte amb els reclusos. Comencen a entrar i tracte de dibuixar un somriure que, sense dubte, obté una resposta: un altre somriure i una mena de reverència feta amb el cap que ens diu gràcies per ser aquí. Després del contacte inicial, els voluntaris i voluntàries exposem el perquè de la nostra presència. Crec que mai ningú no m’ha escoltat amb tanta atenció. Sent els seus esguards.
—Simplement perquè vull saber què collons hi ha ací dins. Necessitava vindre perquè considere que no es treballa en la reinserció…
Una veu trenca el meu discurs:
—¿De veres creus en la reinserció?
Em quede glaçat. Completament. No sé què collons dir:
— Doncs, clar que hi crec, sinó, no seria amb vosaltres.
— Qui entra ací, ix ensenyat. Obliga’t de la reinserció.
Una altra veu apareix en la conversa i m’obliga a tornar el cap:
— Ja, però tu imagina’t: d’ençà que prens consciència veus com ton pare, que és un puto alcohòlic, cada cop que arriba a casa rebenta a ta mare a pallisses. Què fas? La droga. La vida: la vida dolenta i prou. I ixes d’ací i tornes a trepitjar el toll.
— És clar, José, que és molt complicat —diu la xica de pastoral— però per això esteu ací: teniu una nova oportunitat quan sigueu lliures.
— Jo ho intente, però… Pels meus fills que són la millor cosa que tinc i la que més vull. Quin regal! Pensar en ells em dóna força per aixecar-me cada dia, per no penjar-me al txabolo.
— Llavors, ja tens una raó per continuar lluitant.
— No saps quina sort tens de tenir gent fora… jo vaig perdre la meua dona i als meus tres xiquets.
Aquest acaba d’entrar. Sembla que li hagen donat la medicació. Eixa que els deixa secs. Està tremolant. Com qui té febra i està gelat. Però no pareix que siga cosa de la febra, més aviat dels nervis. Exhala nerviosisme. La veu esquerdada.
Em limite a fixar el meu esguard en ells. Els mire un a un, de fit a fit. No sé quina és la raó, tanmateix m’enlluernen.
—I quan no et pots agarrar a ningú, està Ell—es dóna un colp al pit i es besa el palmell; mira el sostre buscant el cel. Fa temps que no el veu. Amb llibertat. —Sort que m’acompanya.
Un xic d’uns trenta anys amb trets i accent gitano continua:
—Ningú no coneix a Déu i Jesús fins que no arriba ací. En aquella gran merda que és el txabolo, en el calabós, en la fragoneta de la Guàrdia Civil… —Saca un rosari que porta penjat coll—ahí l’he trobat
— Però açò depén de cadascú. Fixa’t: el meu pare és pastor i jo no sent la flama dins meu. O tens aquesta sensibilitat o no. Saps el que vull dir?
Hauria de contestar. Me sent interpel·lat a parlar:
— No, si jo no soc cap missaire ni res que s’assemble. De fet, soc ateu. I compartisc les teues paraules, Joan.
Mentre parlàvem detecte una mirada de menyspreu es podria dir per part de Jordi, el del rosari. Comence amb parlar amb Joan del nostre sentiment religiós, que no era compartit perquè ell sí que creia, però m’assabente com alhora Jordi està parlant amb el retor que ens acompanya. Alguna cosa de l’evangeli he escoltat, de profetes o no sé què hòsties. Com una persona, un pres tenir tanta sensibilitat per aquest tema? Com pot conéixer amb aquesta profunditat l’evangeli? Crec que ningú s’ho creuria.
— No t’has plantejat mai ser pastor?
—Jo? No, no. Li he fallat massa vegades. I mira que ho perdona tot. Tot. Però, no. Han estat massa vegades. I sempre ahí quan l’he necessitat. Sempre. No sé com agrair-li tot. No ho sé.
—Saps que Ell ho perdona tot—comenta el Xavi— que el seu amor i la seua bondat és infinita.
Amor. Què paraula i què fotut és per ells trobar-ne. I per nosaltres, els lliures.
Després de parlar d’aquestes coses i moltes més sobre les quals mai parlaré amb els meus amics, amb la gent que m’acompanya al carrer i a la vida. I segur que mai serà amb la mateixa profunditat.
—Moltíssima força i tant de bo no perdes mai l’esperança. Espera veure’t alguna vega allà fora, al carrer.
He d’abraçar-lo i ho faig.
—L’abraçada que m’has donat val més que qualsevol cosa has fet en ta vida.
Per enèsima vegada em deixen sense paraules. Quant de temps farà que no rep una abraçada o un petó? Això és el que els falta: amor.
I diria que amor és una mirada que em penetra quan ens acomiadem d’ells després d’haver estar compartint uns minuts de la seua llarga estança a la presó. Un cos que no sé si recordaré tota la meua vida, però si l’esguard i els ulls. Uns ulls que solament té la teua mare i, tanmateix, una persona que coneixes si fa no fa mitja horeta és capaç de tindre per a tu. Gaudir-los perquè no sé si tornaré a veure tanta sinceritat en altres. Amor és també eixa llavor de la felicitat que les ha sigut arrencada pel càstig indiscriminat, per les hores i dies solitaris dins del txabolo, pels anys dins dels murs on l’única cosa que veus quan alces el cap és ciment i filferreres. Eixa cosa que no reben de ningú excepte, potser, dels seus familiars i amics, però que són capaços de donar sense cap condició.
Quan estem caminant cap a l’altre mòdul no parle. Tot el camí amb el cap fixat a terra. No hi una una frase que no estiga al meu cap. I ressonat. Quina hòstia de realitat! De prompte em transporte al dia de la xarrada en què ens explicaren mínimament com funciona la presó. Les paraules del Xavi estan al meu interior: on més veig a Déu és a Picassent, en els presos, en les seues mares. Ni en missa, ni res. Amb ells. Jesús s’envoltava de prostitutes, de lladrons… El regne de Déu és d’ells, els pertany. Jesús està en i amb ells. Per ells soc retor.
— Ei, has escoltat el nom que han dit pel megàfon?
El meu silenci i pensaments són trencats per les paraules del meu company.
—Què dius? No he sentit res.
—Doncs semblava un cognom basc i els que estaven al meu costat han dit alguna cosa de “l’etarra”.
— Ni idea, no m’he assabentat.
I és en el moment en què dic això que recorde quan estàvem al control inicial en què havíem d’ensenyar la documentació. Havia entrat una parella amb els que pareixien els seus dos xiquets. L’accent sense dubte no era el nostre: era basc. I entre ells no parlaven en castellà, sinó possiblement en euskera. Ho connectes. Clar que no saps per què està ací el pres, que els prejudicis, si alguna cosa he aprés en aquest estoneta te’ls has de deixar en casa. Però, i si sí. I si és un pres d’ETA. Potser això de la dispersió no és una cosa inventada i que, sense saber-ho, l’has tingut davant dels ulls.
Allò que has vist tantes vegades i que, això no obstant, has deixat passar. Allò d’«EUSKAL PRESO ETA IHESLARIAK ETXERA» no és una bajanada. Imagina’t haver de recórrer set-cents quilòmetres amb els teus dos xiquets petits solament per veure al teu amic, el teu cosí, germà o el que siga. Simplement pensar-ho.
Els volem al seu país.
Ens disposem a entrar al mòdul dels jóvens. Si no vaig malament, en la xarrada ens digué el Xavi que hi havia gent fins als vint-i-u. Passem a dins i ens esperem dis d’una aula que sembla ser on donen classe. Si alguna vegada has reconstruït mentalment la imatge de les aules dels col·legis dels teus pares o avis, ací la tens materialitzada. Del segle passat. Taules i cadires que no arreplegaries del fem.
Quan comencen a entrar veig en ells alguna cosa diferent dels del mòdul anterior. Al contrari que al 82, en aquest vingueren pràcticament tots. Som una munió de gent dins d’aquesta aula tan reduïda; fins i tot, hem de col·locar les taules pegades a la paret perquè no cabíem i posar-nos damunt les taules.
Pegant la volta i presentant-nos mínimament trobe unes paraules que em colpegen:
—…jo estic ací perquè el meu company de cel·la em va agafar quan estava penjat.
I mires a qui ho diu i trobes eixa mirada perduda, però que es dirigeix clarament a terra. I el traspassa en eixa baixada als inferns, que no són altres que la vida mateixa.
— Si jo el vaig veure, però passí de llarg.
I es riu sense adonar-se que el seu amic fita l’esguard en ell i parla sense obrir la boca dient-li que gràcies per haver-me ajudat, fill de puta, que si és per tu, estaria en el cementiri.
És en este moment quan tot el que passa i es diu al meu voltant desapareix. Humanitat. Això, és el que detecta u quan va a la presó. Degradació del que és la humanitat, del que són les persones. El valor atòmic de la vida a la presó. Un mort més? Tant els fa. I tristament tant els fa, no ja als funcionaris, sinó als mateixos presos. Una vida menys.
Però alhora que trobes aquest menyspreu per la vida, recuperes l’esperança quan es creuen la mirada del que es va penjar i el company, que ja no és company, sinó amic, que el salvà. Una mirada i un xoc de punys dels quals vessa amor i humanitat.
I el meu univers paral·lel construït momentàniament desapareix quan escolte un veu que diu:
— Ei, portes xicles?
—Sí.
— Podries donar-me un?
— Sí, és clar! Toma.
—Bua, moltíssimes gràcies. Te’l canvie per açò.
I veig com saca de la seua butxaca una bosseta i m’ensenya el contingut entre unes rialles. No sou cap expert en droga, ni l’he provada mai, però sense cap dubte soc conscient que allò que m’acabaven de mostrar és un pollo. I si jo haguera posat un al meu paquet de xicles? L’hauria entrat fàcilment. Cap control de butxaques o motxilles, simplement el DNI i el detector de metalls. No serà perquè volen que siga així? No serà perquè la droga és el pilar en què se sustenta el sistema penitenciari?
—No saps els anys que porte sense provar un puto xicle.
I mentre aquest xaval que l’anomenaven Cafú estava vivint un orgasme amb un xicle, la resta li deien a Xavi que podríem cantar, que ens volien ensenyar les seues cançons, les seues lletres. I sí, els deixa, ens deixa. Quin goig escoltar lletres escrites dins dels murs! Quin goig escoltar rap de veritat, el que ix de les seues entranyes i no eixe que fa qualsevol i no diu res.
I és ara quan entens la necessitat d’escriure que tenia per exemple Miguel Hernández dins de la presó. Que la poesia i la música, que la literatura la fa la gent així, no el que va amb una camisa i una corbata. I sobretot, la capacitat que tenen d’evasió, d’imaginar mons paral·lels en què refugiar-nos i ser lliures. Perquè la nostra veu i un full i un boli ens fan lliures.
És possiblement en aquesta baixada dantiana on entens de veritat què som els éssers humans i que collons és la vida.
Que vivim pensant que gaudirem de tot eternament i no ens adonem que les coses en un tres i no res deixen de pertànyer-nos. Que l’acte tan quotidià com passejar al teu gosset, que a vegades fins i tot ho fem a contracor, que perquè no el baixa el meu germà, que va tio i demà grane jo el pis, per fa. Tirar-te en el sofà tranquil·lament i mirar la televisió sense assabentar-se de quin és el puto programa o la pel·lícula que estan fent. Alçar-te un matí quan vulgues i no saber què collons vas a fer durant el dia, que potser t’arribe un missatge d’un amic i et diga que va, que anem a la platja o a fer-nos unes birres, que necessite parlar que l’he fotuda amb la Gina. O simplement, no fer res, que ningú te diga que has de tornar al txabolo, que ara eixim i ara a menjar, i altra vegada al txabolo.
Encapçalar la teua vida.
Adonar-te que l’empatia és fonamental, que es imprescindible fer teues, encara que siga imaginant-les, les circumstàncies de l’altre. Posar-te en la pell de qui durant quatre anys, sis o els que siguen ha de viure durant cada dia exactament el puto mateix dia. Durant anys i anys. Dels que són presos per culpa de la droga. I recordar quan et digueren que a l’estat no n’hi ha gairebé delinqüència, sinó que el que tenim són drogodependents que necessiten robar per arribar a l’èxtasi. Per ser. Que no ho vas creure, però ara l’entens. Que no han d’estar ahí, que al cap i la fi, el problema real no és el robatori, l’estafa o el que hagen fet, sinó la necessitat creada per l’addicció i les conseqüències d’anar drogat.
Entendre que aquells als que has repudiat en un algun moment de la teua vida, als que etiquetes i tractaries com animals, com l’última merda del món, són persones. Sí, persones. No són números. No existeix el pres 309485, sinó Quim Pérez, i hem d’exigir que siga així. Valorar a les persones, a nosaltres mateixos.
Al capdavall, aprendre a viure la vida i a mirar-la amb altres ulls. I la importància de canviar-los. I el que és més important: contar al món el que he viscut, les emocions que he sentit. Que això l’hem de viure.
Jo mentrestant, em quede ací amb ells deixant-me les mans tocant el calaix flamenc i posant la base a qualsevol cançó que decidim cantar entre tots.
Temps de lectura: 16 minuts
