Viure eternament pot ser molt avorrit. Jean Von Dip sumava anys a una insípida existència anhelant un raconet, ni que fóra un gargot al marge, a qualsevol llibre de ciències. Adinerat per llinatge i creient fervorós del seu propi mètode, estudià endebades tot de pretesos escrits científics que suplicaven apadrinament. Es definia com un cercapromeses il·lustrat, i de fet, comptava amb l’eternitat per comprovar el seu bon ull. Se li escapà per ben poc (segle amunt, segle avall) de sortir a la fotografia (tanmateix encara no inventada) de grans moments de la història, com la invenció de la microbiologia de van Leeuwnhoek o el curiós cas de les vaques i les vacunes de Pasteur. L’obsessió per cercar un substitutiu a la seva fam de sang l’obcecava fins a límits insospitats.
Cridat pel seu parent, Onofre de Dip, visità les terres catalanes per degustar la preuada ratafia. Acèrrim al seu propòsit, construí un artefacte de diàlisi per inocular-se’n garrafes senceres que furtaria en una nit de lluna plena als licoristes que les disposaven a sol i serena. Neòfit als seus efectes obtingué delirants visions de gegantins bolets fàl·lics assetjant-lo. Hom assegura que, ja a trenc d’alba, tot cercant el seu taüt clivellat, es transmutà en un microorganisme cendrós i anà a raure a l’interior d’una garrafa de l’era. En un orgànul de l’espècie hi ha l’essència de Jean Von Dip que somia ser catalogat com a «cendrus ratafierus», un paràsit etílic de la sang que emergeix en el repòs de la ratafia.
Inspirat per l’any Joan Perucho – 2020 i el seu “Les històries naturals”
Temps de lectura: 1 minuts
