Beatrix Potter o la independència d’una dona del segle XIX gràcies a un conill
Pere o Peter Rabbit fou el conill més eixerit, desobedient, atrevit i rebel de la seua llorigada, i també fou el personatge que més històries va inspirar a la seua creadora, Beatrix Potter. L’escriptora, naturalista i il·lustradora anglesa va nàixer un 28 de juliol de 1886 en el si d’una família acabalada que va posar en les mans de mainaderes i institutrius l’educació i l’afecte dels seus dos fills.
Tal com era habitual en el segle XIX en les senyoretes de classe alta, Beatrix va rebre una acurada educació victoriana que no permetia que el seu intel·lecte es desenvolupara molt més enllà del que li corresponia a algú que tindria com a úniques obligacions la cura de la llar i de la família. Però l’escriptora va demostrar des de ben menuda la gran passió que sentia cap a la natura, les plantes i els animalets que solia amagar al seu dormitori per a estudiar-los i més tard dibuixar-los amb tot detall.
El fet de nàixer dona li va impedir realitzar estudis sobre botànica, encara que gràcies als seus dots innats per a la pintura no va deixar mai de dibuixar, primer al carbó i després en aquarel·la. El pas del dibuix a l’escriptura fou menys ràpid i totalment inesperat. Beatrix tenia per costum regalar contes il·lustrats a les filles de les seues institutrius, les poques persones amb qui es relacionava, i amb qui s’avenia perfectament. Aquestes dones que la cuidaren de menuda foren les que l’animaren a publicar els seus contes. Els pares de Beatrix, lluny de donar-li suport en les seues passions per a les que estava sobradament capacitada, es mostraren contraris i, fins i tot, es van negar que la filla s’unira sentimentalment a qualsevol persona que haguera de treballar per subsistir.
El gran respecte que sentia Beatrix cap a les tradicions i pels seus majors la van obligar a mantenir en secret el seu desig de casar-se amb un editor que va morir abans que ella aconseguira la independència econòmica gràcies als seus contes.
Beatrix fou una dona avançada al seu temps i la precursora de l’àlbum il·lustrat del segle XX perquè fou la primera a entendre com un tot una obra on text i imatge es complementaren. Fou una pionera també del merchandising perquè va patentar la imatge de Pere el Conill i va guanyar diners amb les col·leccions de peluixos, plats, gots, etc., que portaven impresa la imatge del protagonista de moltes de les seues històries.
És a Beatrix a qui li devem la capacitat de les imatges per contar des de perspectives molt diferents a la del text. Les seues històries eren breus i senzilles, pensades per a un públic infantil a qui li encisava les il·lustracions i era molt exigent amb els detalls.
Una de les seues troballes més festejades i que han influït de manera notable en escriptors i/o il·lustradors infantils ha estat l’antropomorfisme animal, és a dir, en dotar 
als protagonistes de qualitats humanes, i no solament amb els vestits. A través de les seues històries ens mostra l’univers infantil allunyat del prototip de l’època representat sempre per un xiquet bo, obedient i passiu.
Ella va aconseguir centrar l’atenció en un conillet juganer, atrevit i sempre amb fam d’aventures que va iniciar el seu aprenentatge amb entremaliadures que de vegades tingueren tràgiques conseqüències. Ironia, aventura i transgressió en unes imatges que parlen per elles mateixes.
Autors com Lewis Carroll (Alícia a través de l’espill), Roadl Dahl (El Gran Gegant), Maurice Sendak (Allà on viuen els monstres), Kennet Grahame (El drac pereós) o Arnold Lobel (Dies amb Sapo i Sepo) tingueren en Beatrix Potter una mestra i model a seguir.
No fou fins als 47 anys d’edat quan Beatrix es va casar amb un advocat amb qui va conviure fins a la seua mort, en 1943, quan ja havia fet els 77 anys. Fins aleshores, li va donar temps d’escriure fins a vint-i-tres contes abans que la vista començara a fallar-li. En aquest mateix moment, Beatrix va deixar la seua Anglaterra natal i va concentrar les seues forces en treure endavant una granja d’ovelles que tenia a Escòcia, el país on passaven les vacances d’estiu tota la família.
Per una altra banda, si recuperem els adjectius amb els quals descrivíem al simpàtic conillet Pere, no és exagerat considerar-lo com a l’alter ego de l’autora. Encara que l’animalet acaba sent l’ingredient principal d’un magnífic pastís de carn que preparen els grangers, farts de les trastades del conill en el seu hort. No és un final massa esperançador, però tal vegada és un reflex del risc que comporta anar contracorrent i fer de la curiositat i de l’aventura la nostra raó de ser.
Article publicat a QUELIBROLEO
Temps de lectura: 4 minuts
