Com prevenir una crisi climàtica des de la perspectiva de la pandèmia COVID-19

El món està patint un desafiament extraordinari per una biologia minúscula i destructiva, el coronavirus COVID-19, que es propaga eficientment sense anunciar la seua presència fins que resulta massa tard per a posar-li limitacions. Els cossos humans i les societats humanes han revelat la seua immensa vulnerabilitat. S’han fet visibles al carrer les imatges típiques de sèries de ciència-ficció que ens entretenien. A voltes encara no donem crèdit, no assumim de debò el que està passant i esperem que una vacuna efectiva acabe amb el malson que vivim, mentre constatem la mort massiva, la parada en sec de la vida social, la destrucció dels negocis, i amidem la llargària de la crisi econòmica que viurem. Quan ens pensàvem que per fi abandonàvem aquella terrible de 2008, en vindrà una encara més devastadora. Tanmateix aquesta embranzida podria ser un anunci solament, un assaig a escala petita del canvi que ens espera, d’una transformació que en unes poques dècades pot modificar el medi de forma brutal i irreversible: un Canvi Climàtic global.

L’oratge, que també anomenem el temps, és l’estat del sistema format per la superfície, la hidrosfera i l’atmosfera, en un lloc i un moment determinats. El clima és un concepte diferent; és una descripció estadística de l’oratge, en un període de temps més llarg (normalment de dècades). Entenem per canvi climàtic un canvi de clima atribuït directament o indirecta a l’activitat humana; altera la composició de l’atmosfera mundial i se suma a la variabilitat natural del clima observada anteriorment, durant períodes de temps comparables.

La principal variable que controla el comportament del clima és la temperatura de la superfície. Aquesta magnitud s’ha mesurat des de fa segles amb termòmetres. A més té una influència determinant sobre altres factors com les precipitacions. Com les temperatures són molt variables segons condicions geogràfiques específiques, és més pràctic analitzar “l’anomalia de temperatura”, que és la desviació respecte d’un període convingut. En la gràfica es presenta respecte dels valors mitjans del període 1951-1980. Es mostra que les temperatures mitjanes mundials han augmentat 1 ºC des de 1880.

El fenomen físic que determina la temperatura del nostre hàbitat, la superfície de la Terra, és un equilibri de radiacions. El planeta rep un flux continu de radiació solar. La naturalesa de la radiació emesa per un cos depén sobretot de la seua temperatura. El Sol és un objecte molt calent, es troba a uns 6000° C, i la seua irradiació està composta en una gran part de llum visible, els components de l’espectre solar que els nostres ulls poden detectar, i que formen la llum blanca quan els veiem combinats. És enorme la quantitat d’energia aportada en aquesta radiació que impacta en la Terra; uns 180.000 terawats (TW). Per comparació, tota la societat humana consumeix ara uns 16 TW. Quan es considera la superfície de la Terra s’obté que la potència radiant per unitat de superfície arriba a un ritme de 238 watts per metre quadrat (W/m²). Una part de la radiació rebota en superfícies blanques com la neu o els núvols, però la majoria és absorbida. La Terra emet al seu torn radiació. En aquest cas, com la superfície de la Terra no està tan calenta com el Sol, es tracta de radiació infraroja, que no és visible. Tanmateix la mateixa quantitat d’energia radiant absorbida, 238 W/m²,  és emesa a l’espai dia rere dia.

Encara que la quantitat de radiació diària rebuda siga bàsicament estable, la temperatura mitjana de la superfície de la Terra està influenciada per altres factors que afecten el flux de radiacions. El principal element és que la Terra té una grossa capa de gas per damunt de la superfície, l’atmosfera, que interfereix la radiació que ix de la superfície sòlida. L’atmosfera està composta  majoritàriament de gasos transparents a la radiació infraroja eixint: l’oxigen que necessitem per a viure, i el nitrogen. Les masses de vapor d’aigua són abundants i interfereixen amb la llum. En canvi, alguns gasos de proporcions minúscules en la composició, fan un efecte molt gran i provoquen un comportament d’efecte hivernacle. L’atmosfera forma un filtre: deixa entrar la radiació solar, però interfereix la radiació emesa eixint. Com més intens és el filtratge, major ha de ser la temperatura del sòl per a bombejar cap a fora la radiació que evacua a l’espai l’energia rebuda.

El diòxid de carboni és l’exemple principal de gas que produeix efecte hivernacle, per la intensa interacció que es produeix entre la molècula CO₂ i una franja específica de l’espectre de la radiació infraroja. Aquest efecte assoleix unes proporcions molt importants pel que fa a la temperatura de la superfície, en els diferents planetes del Sistema Solar. Com Mercuri és el planeta que es troba més prop del Sol, la radiació rebuda per metre quadrat és major que en cap altre. En canvi Venus, que es troba al doble de distància del Sol, té una superfície uns 300° C més calenta que la de Mercuri. La raó és que Mercuri pràcticament no té atmosfera, mentre que Venus en té una composta predominantment de diòxid de carboni. La composició de l’atmosfera per tant és un element clau per a regular la temperatura del planeta.

L’atmosfera de la Terra mostra actualment un contingut d’unes 400 parts per milió (p.p.m.) de diòxid de carboni. Això és només un 0,04%, però té una influència determinant en l’efecte hivernacle. La concentració de CO₂ en l’atmosfera en el passat remot es pot reconstruir per mesures científiques. En les primeres èpoques on els humans formaven societats organitzades, fa uns 5000 anys, la concentració estigué estable durant milers d’anys entre 260-280 p.p.m. A partir de meitat del segle XIX, aquesta concentració va començar a augmentar i ho fa acceleradament, com es veu en el gràfic. De fet el valor de 400 p.p.m. correspon a 2012, mentre que en 2020 el valor és ja de 425 p.p.m. L’evolució es pot seguir actualitzada en www.2degreesinstitute.org.

En un procés que començà en el passat remot amb el descobriment del control del foc, els combustibles mobilitzen molta energia que aprofitem per a les nostres necessitats. És evident la relació directa entre l’augment de la concentració de CO₂ i el començament històric de l’activitat industrial, que s’alimentà de la crema de combustibles que movien les màquines. Després vingué la sèrie de nous combustibles: El carbó, el petroli, el gas natural. L’extensió imparable de l’ús d’aquests recursos va permetre realitzar accions per a millorar la productivitat, els habitatges, el transport, d’una forma impensable abans. Arran d’aquestes evolucions les nostres condicions de vida han experimentat una progressió extraordinària, impulsada pel desenvolupament de la ciència, l’educació, la sanitat, el transport. La millora de la qualitat de vida està directament lligada a la disponibilitat de fonts que proporcionen grans quantitats d’energia a un cost baix i en forma convenient d’emmagatzemament i distribució.

Tanmateix, el creixement de la població, que arribarà a ser de 10 a 12.000 milions en el segle XXI, i la incorporació de regions del món a la industrialització en una economia globalitzada, impulsen l’augment del consum d’energia. La humanitat explota intensament un reservori en el subsòl. El petroli, el carbó i el gas s’extrauen de depòsits creats per la descomposició de matèria vegetal acumulada al llarg de milions d’anys. Quan s’exploten aquests recursos en processos de combustió que produeixen energia, s’emet el carboni directament a l’atmosfera, la qual cosa es reflecteix directament en l’augment de les emissions de CO₂. Encara que l’excés de CO₂ pot ser reciclat parcialment en els boscos i en els oceans, els cicles de carboni són lents i l’evidència de moltes determinacions independents mostra que la crema de combustibles fòssils produeixen un augment accelerat del contingut de CO₂ en l’atmosfera, com hem mostrat abans en la gràfica. Aquest augment de diòxid de carboni i d’altres gasos d’efecte hivernacle, produeix un canvi de la temperatura global que afecta el sistema climàtic de la Terra.

Els canvis de temperatura global són un fenomen natural en el nostre planeta. De fet en l’últim milió d’anys la temperatura del planeta ha canviat periòdicament i s’han produït diversos episodis de glaciació. L’augment d’un sol grau centígrad que hem vist en l’anomalia de temperatura en l’últim segle no sembla un assumpte catastròfic. Tanmateix, una diferència de sols 5  ºC separa una època càlida d’una edat de gel. A mesura que la Terra es va anar allunyant de les eres glacials durant els darrers milions d’anys, el planeta ha tardat uns 5.000 anys a escalfar 5 graus. En canvi, el calfament actual mostra una taxa de creixement molt major. Els models prediuen que la Terra s’escalfarà entre 2 i 6 graus centígrads en el segle vinent. Es tracta d’una velocitat de calfament 20 vegades major. L’activitat humana causaria una temperatura global major que en qualsevol moment en el darrer milió d’anys. El problema principal és la incertesa sobre el comportament del sistema global en una situació sense precedents. El sistema climàtic es manté estable per equilibris complexos de fluxos de radiació, transmissió de gasos, estabilitat de masses de gel, activitat dels boscos, respiració de matèria viva en els oceans, i altres. Quan la temperatura es desplace alguns graus amb la rapidesa indicada, aquests equilibris es veuran alterats en un possible efecte dominó, un Canvi Climàtic sobtat i substancial creat per nosaltres mateixos. Aquests fenòmens de gran complexitat s’han estudiat en les últimes dècades per comités internacionals d’experts, principalment l’IPCC (www.ipcc.ch ) que publica periòdicament un informe molt exhaustiu de l’evidència disponible i les seues implicacions. La conclusió és que la relació entre emissions de gasos i l’augment de la temperatura global no és solament una correlació: diferents anàlisis molt exactes mostren que és una relació causal, que estableixen l’origen antropogènic (humà) del calfament global. Amb una gran probabilitat ens acostem a un escenari de Terra-forn que impactarà de forma irreversible en les nostres condicions de vida.

La principal actuació per a mitigar l’ocurrència d’un Canvi Climàtic pronunciat comportaria una acció global sobre les causes principals, actuant sobretot en les emissions de gasos com CO₂. Això significa modificar el sistema actual de subministrament d’energia en tots els seus aspectes, passant a un sistema alimentat per energies renovables, i en particular per la font inesgotable de l’energia solar. Malauradament, encara que augmenta la implantació d’aquestes energies, la descarbonització de l’energia ocorre a un ritme molt lent. La transformació global necessària és difícil en la pràctica, ja que els estats tenen una capacitat d’actuació limitada. L’activitat productiva i les emissions estan en gran part determinades per factors com les poderoses multinacionals, els fluxos de capital i l’economia globalitzada que actuen al marge de legalitats específiques i d’acord amb els seus interessos.

Els primers efectes del Canvi Climàtic ja són visibles en un augment dels episodis extrems de dies calorosos i tempestes. La protecció i actuació enfront d’aquesta nova realitat requerirà una gran capacitat organitzativa per adaptar infraestructures, economia productiva, sanitat, educació, en les quals el nivell local i regional és el més important per a la implementació de les mesures. En el nostre cas, el País Valencià és una realitat històrica i identitària amb huit segles d’història que actualment es configura com l’estructura política i administrativa de la Comunitat Valenciana en l’àmbit de l’Estat Espanyol. Els estudis de la Unió Europea indiquen que la nostra situació geogràfica costanera, en la regió mediterrània, fan del País Valencià una zona de gran vulnerabilitat, en la qual haurem de gestionar diferents impactes substancials:

• Onades de calor que afectaran la població vulnerable, sobretot majors i malalts.
• Més defenses contra inundacions i tempestes
• Canvis en la gestió dels rius i subministres d’aigua
• Transformacions de poblacions i subministrament associats l’activitat estacional del turisme
• Canvis d’enginyeria de carreteres, edificis, vies de tren
• Migracions de regions veïnes afectades pel canvi climàtic.

Totes aquestes adaptacions demanaran un gran esforç polític i social. Caldrà construir  mecanismes d’actuació nous dirigits per poders polítics atents i competents: vigilants dels detalls propis, de les condicions geogràfiques, humanes i socials, dels pobles i les ciutats, de la indústria, el turisme i tots els nostres mitjans de vida, el nostre territori i els seus boscos, platges i horts. Aquesta empresa requerirà la participació coordinada i transversal de molts sabers, amb actituds i aproximacions complementàries, per part d’experts, activistes, agents econòmics, enginyers i constructors, el poder judicial, els mestres i els comunicadors. Les forces socials senceres combinades per a dur a terme les previsions i transformacions necessàries.

En aquest camí complex que ens espera, per augmentar la consciència pública i debatre problemes i solucions específics, la Fundació Scito ha preparat una conferència online del 19 al 22 de maig de 2020, adaptada a un temps de confinament, i també obrint noves vies de comunicació i relació social. La conferència CCliVal ( www.cclival-conferencia.scito.org ) està organitzada pel present autor i la comunicadora científica Sara Moreno. Un nodrit grup d’experts i expertes del món de la ciència i la cultura formaran part del cartell de ponents de CCliVal per analitzar les conseqüències del canvi climàtic en els àmbits territorial i social valencians.

En resum la crisi global del COVID-19 és una dura lliçó que presenta uns paral·lelismes amb les característiques de l’impacte del Canvi Climàtic.

• Afecta a tots, és global i requereix mesures locals.
• Cal actuar abans que siga massa tard. Cal actuar ara.
• La ciència, la innovació, la preparació són claus.
• Hem de respectar la natura i saber conviure: som fràgils, tot i la gran intel·ligència som mamífers amb cossos vulnerables.

Les principals conclusions de l’últim informe de IPCC (2014) ho expressen de forma contundent:

El Synthesis Report (SYR) confirma que la influència humana sobre el sistema climàtic és clara i creixent, amb impactes observats a tots els continents i oceans. Molts dels canvis observats des de la dècada de 1950 no tenen precedents durant dècades a mil·lennis. L’IPCC està actualment segur al 95 per cent que els humans són la principal causa de l’escalfament global actual. A més, el SYR troba que com més activitats humanes pertorben el clima, majors són els riscos d’impactes greus, perversos i irreversibles per a les persones i els ecosistemes, i canvis duradors en tots els components del sistema climàtic. El SYR destaca que tenim els mitjans per limitar el canvi climàtic i els seus riscos, amb moltes solucions que permeten un desenvolupament econòmic i humà continuat. Tanmateix, augmentar la temperatura estabilitzant-la per sota dels 2 ºC respecte dels nivells preindustrials, es requerirà una sortida urgent i fonamental del sistema habitual (business as usual). A més, com més esperem a prendre mesures, costarà majors reptes tecnològics, econòmics, socials i institucionals.

La pandèmia global estat un avís molt seriós perquè actuem enfront d’una amenaça molt major a llarg termini.

——-

Publicat originalment a Nosaltres La Veu https://www.nosaltreslaveu.com/noticia/31999/efectes-mitigacio-canvi-climatic-territori-societat-valenciana

Imatge de portada: Article de Song Jin en ACS Energy Letters https://pubs.acs.org/doi/10.1021/acsenergylett.0c00910

Temps de lectura: 13 minuts