La gent al nostre país té facilitat per organitzar-se i promoure accions col·lectives sempre que siga per anar de festa. Moltes vegades de manera informal, però també amb mobilitzacions generals que arriben a suposar la paralització de la vida diguem-ne quotidiana i normal. Ja sabeu de què parle: falles, magdalenes, fogueres, moros i cristians i coses per l’estil. Som gent que ens impliquem seriosament en la festa i, com es pot constatar fàcilment, sabem com es fa i què significa preparar la diversió. Molts n’han destacat la singularitat. I és singular per la quantitat enorme de persones que s’hi dediquen. Sí, ja sé que per a molta gent és incòmode, que la festa molesta i fa nosa. Però s’ha de reconèixer que concentracions tan altes d’energia i de personal fester costarien de trobar en altres llocs. Recorde un mes d’agost que vaig anar a Londres a veure el famós carnaval de Notting Hill. Què voleu que us diga? L’organització hauria de fer excursions i enviar per ací més d’una delegació, a Alcoi o a Algemesí a festes per exemple, i prendre’n nota.
En canvi, sembla també clar que no sabem traslladar aquesta propensió organitzativa a uns altres afers que no siguen lúdics. Deu ser veritat, vist el pes polític que tenim com a poble. No cal ser tan contundents tampoc: les coses han anat canviant i hi ha molts exemples d’organitzacions que no tenen com a objectiu primer la festa, d’ara i del passat. Grups o comunitats que s’ajunten o s’ajuntaven per motius concrets i definits. Com ara la Societat del mas de Vidal, una agrupació de masovers i masoveres a les muntanyes, que durant bona part del segle XX i fins a la dècada dels seixanta, van instaurar lliurement i sense la participació de cap administració, autoritat o jerarquia una mena de mútua d’assegurances autogestionada. La Societat va arribar a uns graus importants de «formalització»: comptabilitat escrita, dies i lloc de reunió fixats, localització central de la seu… Pareix que ens comprometem més naturalment quan la participació és informal, pròxima o immediata. Com passava abans, i encara passa en molts casos, les agrupacions es mantenen pel contacte directe de les persones. Les habilitats de comunicació cara a cara han estat sempre la condició necessària de totes els grups, cercles o colles, siguen per a fer festa o per qualsevol altra cosa.
Però, tal com se sent dir sense parar, ara pareix que la cosa s’ha capgirat. La formació de comunitats online és a l’abast de tothom. Així que la vida offline comença a ser d’una manera més i més implacable una vida out. La informàtica aplicada a la comunicació massiva amb Internet, Facebook, Twitter i companyia posa a l’abast de qualsevol persona un món immens amb què establir xarxes, fer-hi connexions i interactuar a voluntat. És una màquina colossal que posa en contacte gent que simplement no s’haurien parlat mai. Internet facilita extremadament la manipulació de les opcions de manera que és instantània la decisió de seguir-les o rebutjar-les («ho tens a un sol clic» diu l’aplicació). Per què seguir opcions incòmodes, molestes o destorbadores? A diferència de la comunicació cara a cara, la immediatesa de la relació online afavoreix la tria dels camins més planers. El sociòleg Zygmunt Bauman ha utilitzat dos metàfores espacials per qualificar els nostres (el de cadascú) submons digitals. La primera és la de «zona de confort», el lloc on ens sentim a gust: càlid, suau i tancat. La segona fa referència a la repetició de rèpliques que ens tornen la mateixa imatge que volem projectar: «la sala dels espills». La vida personal on-line tendeix a ser cada vegada més una vida còmoda, on els perills i les pertorbacions es poden esquivar o ignorar sense massa conseqüències. Segons Bauman, s’acosta més a una reclusió que a una obertura i assegura que és l’etapa final del llarg procés d’individualització moderna. Molt més còmoda, certament, que acudir a les reunions de la colla de festes, l’agrupació fallera, el club de muntanya o l’associació de veïnes i veïns.
Hi ha algun club, associació o comunitat que siga definitori de la nostra època global (n’hi ha moltes, sobretot de caràcter professional) però que, alhora, actue fora del control dels estats, de les autoritats, o com vulgueu dir-ne? Que siga informal, en el sentit d’obviar les estructures estatals, i alhora global, de manera que les supere? El professor de relacions internacionals David Rothkopf n’ha identificat una de particular a la seua obra Superclass: The Global Power Elite and the World They are Making. Rothkopf hi argumenta que els membres de la superclasse ocupen llocs de responsabilitat en empreses, governs i institucions internacionals. Evidentment, estan en contacte directe i continu gràcies a les comunicacions digitals. Les fronteres estatals no hi compten, o compten ben poc. Solen adoptar decisions o expressen opinions comunes amb la intenció última de restringir el poder dels estats i escampar un pensament concret sobre, per exemple, les regulacions del comerç o les visions del món. En principi no caldria cap reunió −reunió de veritat− de la superclasse, Internet ho permet. Però no, han de quedar per discutir cara a cara les estratègies, les discrepàncies i les experiències de cadascú. Són els Davos men que acudeixen periòdicament a un lloc central de l’Europa rica a l’aplec del seu club. A un lloc magnífic dels Alps suïssos. Confien en les relacions directes i primitives, com als clubs dels gentlemen anglesos o als nostres casinos locals fa un temps. És una colla global i, com totes les colles arreu del món, fan menjades, xarren i es diverteixen. Incòmodes no estan amb els amics. Quan tornen a casa tenen molt més clar què volen i com fer per aconseguir-ho.
(imatge pròpia: part d’una comptada de la Societat del mas de Vidal, 1966)
Temps de lectura: 5 minuts
