La tradició d’oralitat africana conserva el costum que les jovenetes memoritzen els noms de les mares i de les mares de les mares, tal com remarca Jesús Bernat Agut a l’entrada “Antroponímia matriarcal” https://imatgies.blogspot.com/2019/06/antroponimia-matriarcal-qui-regalare-un.html?fbclid=IwAR30HY3GLFMUj-dnoIsr8btJu2ZesFVbqRfn6U05kciy2Vfcmd-MLyZ0eFc del seu bloc Imatgies. A l’exemple, il·lustrat amb un vídeo, una nena senegalesa és capaç de rememorar, retrocedint, fins a 14 noms de les seues antecessores generacionals. Si Rosa Calafat (Andratx, 1963), en aquesta novel·la protagonitzada principalment per les dones d’una família mallorquina, fera aquest exercici de memòria matriarcal, diria: “– A qui regalaré un cranc? – A mi. – I tu qui eres? – Elisabet. – Elisabet de qui? – De Magdalena. – Magdalena de qui? – De Catalina. – Catalina de qui? – D’Eulàlia.” I una vegada construït l’arbre, l’autora afig els retrats, les fetes i les dites de sogres, nores, germanes, cunyades, ties i nebodes, i algunes veïnes i treballadores que fan i diuen també la seua. Inevitable és l’aparició, quasi testimonial, de figures masculines, algunes citades succintament i amb actituds poc edificants o de poca transcendència en la trama.
N’Elisabet Ferrer Cabot, nascuda l’any 1965, és la protagonista d’aquest llibre, que ha estat mereixedor del Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga de Novel·la, 2018. Ella fa de narradora i és qui basteix la genealogia, i la que conta les circumstàncies inusuals que envolten la seua vida, caracteritzada per la presència de morts, alguns de favorables, i altres d’adversos, en la seua quotidianitat. La novel·la, així, podria quedar ben encaixada en el “realisme màgic”, ja que la transgressió de la realitat, que en alguns moments és plàcida i acceptada, esdevé incomprensible i amenaçadora, fins a arribar a l’agressió física. Són diversos els autors celebradíssims que en obres recents, com ara Irene Solà, en Canto jo i la muntanya balla, Jaume Fuster, en Quan arriba la penombra, o Anna Moner, en La mirada de vidre, es fan ressò de presències incorpòries i donen veu als esperits, els missatges dels quals són atesos per persones que tenen aquesta habilitat.
Rosa Calafat, com ocorre en altres exemples del gènere, i també en el corrent més nou anomenat “narració d’allò inusual” que abraça la fantasia, allò meravellós, la ciència-ficció, etc. hi transmet una profunda insatisfacció del jo femení amb el món real. A més, desenvolupa a bastament el concepte de “la mare enemiga”: la matrofòbia. La forta conflictivitat de la relació materno-filial és la base del relat, tal com ja era present, i així ho han estudiat entre d’altres Victoria Sau, Margarita García Candeira o M. Antònia Haro Matas, en autores com Simone de Beauvoir, Doris Lessing, Esther Busquets, i també en literates catalanes contemporànies com Eva Baltasar, Maria Escalas, Muriel Villanueva… L’enfrontament entre mare i filla és feroç, implacable, i es dona en l’àmbit domèstic, poc transcendent socialment. Una mare, Magdalena, que es representa envejosa, ressentida i fortament frustrada, ataca en vida, i també després de morta, la filla, Elisabet, amb la clara intenció d’anihilar-la, i amb l’esperança i el desig d’induir-la al suïcidi. Les defenses de la filla es basaran en l’àngel protector i l’ombra acompanyant que sempre la guarden, a més d’una sèrie d’éssers, quasi tots finats, que treballen pel seu bé.
A més de l’exploració del món ultrasensorial, en la novel·la es presta una atenció reiterada a la identificació del cervell amb els budells, especialment a l’hora de parlar. Estudis científics recents reafirmen que la comunitat microbiana de l’intestí pot influenciar el cervell, i fins i tot el comportament, i provocar trastorns com la demència, l’epilèpsia, la depressió… Aquesta identificació entre cervell i budells acabarà fins i tot amb la generació d’un òrgan nou en la protagonista, el “budell lobular”, quan arriba al final, com una mena de culminació, d’autosuperació.
Aquesta primera novel·la de Rosa Calafat, tot i que l’edició caldria millorar-la en els aspectes ortotipogràfics, constitueix una obra complexa i interessant. Més enllà de les referències “màgiques” o “inusuals”, o de l’obsessió per la vida dels morts (la família lèxica més reiterada en tot el llibre), el ritme s’alleugereix ja que la narració s’estructura en dues parts. L’autora encertadament alterna les denses i subjectives reflexions d’Elisabet sobre el seu món privat i torturat per la soledat i altres patologies, amb les històries autèntiques d’altres persones quan encara eren vives. Aquest segon bloc, que transcorre en paral·lel, és constituït per un seguit de cròniques del passat, que ens reporten anècdotes, maneres d’entendre i de viure d’una societat anterior a la millennial (els costums, els menjars, els paisatges, les relacions…) mitjançant les quals la lectura esdevé d’una riquesa antropològica, històrica, i també lingüística, molt remarcable.
El poeta gal·lès Dylan Thomas (1914-1953) es va inspirar en l’Epístola de Sant Pau als Romans (6: 9) per confegir els versos “And dead shall have no dominion”; Rosa Calafat sembla que també però, contradient l’apòstol, en capgira el significat.
coberta
I la mort tindrà el seu domini
Rosa Calafat
Premi Ciutat de Palma Llorenç Villanlonga de Novel·la 2018
El Gall Editor, 2019
Ressenya publicada a la revista Caràcters, núm. 88, 2019, p. 12
Imatge de l’article: Oli, de Claudia de Vilafamés http://claudiadevilafames.net/
Temps de lectura: 4 minuts
