Per si no ho coneixeu: al poble de Vilafamés hi ha la inquietant Roca Grossa. La roca llargueruda jau damunt d’un estrat arenós amb una inclinació de 34° i té un pes respectable de més de 2000 tones. La primera vegada que la veieu fa la impressió de trobar-se en equilibri inestable. Com si la més lleugera bufada d’aire fóra prou per a desplaçar-la. Una visió espectacular. S’ha de dir que inquietant és només per als forasters. La gent del poble fan com aquell, i no pareix que tindre un volum amenaçador de dimensions considerables entre les cases els cause cap intranquil·litat especial. L’han coneguda en la mateixa posició tota la vida. Davant de la roca hi ha un carrer i hi viu gent, però no els importa gaire estar-se al costat d’un projectil descomunal com aquell. Hi estan avesats. En canvi, hi ha molts visitants o turistes que no els fa gens de gràcia haver de passar pel costat de la roca mentre caminen pel carrer, costera amunt. I els veus que s’estimen més admirar-ne les dimensions a una distància prudencial. Fa impressió i provoca un estat neguitós que només superen els valents que s’hi acosten a tocar-la i fer-se la foto. Si s’amollara, esvarara i caiguera pendent avall la destrossa podia arribar a ser colossal, millor passar de llarg, deu pensar qui camina per la vora.
La valoració del risc en una situació concreta, actual o futura, i l’assimilació (o no) del perill que en comporta, són moviments mentals, idees o pensaments que es configuren de manera col·lectiva. Supose que és una cosa ben antiga, això. Entenem que hi ha risc perquè percebem una amenaça. I les amenaces solen posseir la força pertorbadora de capgirar-nos la vida. Així que, davant l’amenaça, reaccionem amb més o menys por, o control, i actuem per allunyar o rebaixar-ne els riscs. La roca inclinada fa por a alguns visitants, i se n’aparten. És naturalment un mecanisme atàvic de defensa. Si hi hagueren jugat durant la infantesa, damunt com si fóra un vaixell pirata, no els faria ara gens de respecte. És amb els altres que el risc es relativitza i la por s’atenua.
Avui dia que, almenys a Occident i no per a tota la població, se suposa que la nostra vida havia superat les calamitats antigues, els riscs produïts per la modernitat ens tornen a traure a la intempèrie. Però hi ha una diferència fonamental entre el risc que comporta la roca i els perills que ens ronden en la nostra vida del segle XXI. I no és la probabilitat major o menor que l’amenaça es desferme i done lloc a la catàstrofe. Es tracta d’una diferència de percepció. La nostra roca és una amenaça concreta, amb tot el que essencialment significa la paraula ‘concreta’: forma solidificada, condensada, endurida de les seues parts. Con-crescere, com les persones que creixem juntes. I així és vista i percebuda, com una amenaça local i localitzada. En canvi, els nostres riscos contemporanis, si més no les amenaces físiques: canvi climàtic, invasió dels plàstics, pol·lució atmosfèrica, crisi energètica… per anomenar-ne uns quants, però també en certa mesura els riscs diguem-ne socials, afecten d’una manera nova. Es veuen com una influència molt més volàtil, dispersa o inconcreta. El risc es dissol per tot el planeta i, si es manifesta en algun lloc del món (el gel de l’Antàrtida, les illes de plàstic dels vòrtexs oceànics…), la xarxa planetària de comunicació és incapaç de transmetre la sensació de solidesa, de concreció feixuga, que necessitem per a capir la dimensió del problema. Les imatges poden suggerir moltíssim, ja ho sabem, però no són més que rèpliques virtuals. Un risc que no se solidifica, no s’identifica com una amenaça i, al final, no fa por. Encara que les amenaces actuals són ben reals i mundials, la simple observació en les pantalles dels seus efectes no és capaç de fer-nos-hi reaccionar. El nostre dilema actual és passar a l’acció –política, no ens enganyem− sense l’imperatiu d’haver experimentat la por. Un gran repte col·lectiu, certament. Ara també, ha de ser amb els altres que els nous riscs es dimensionen i es calibren, i la por es conceba. Potser, haurem d’aprendre i inventar-nos una mena de por virtual i comuna, més racional, que ens desperte i ens faça moure.
Seguint la línia de la formació geològica on s’ha construït el poble, hi ha un tossal que anomenen el Morral. És molt abrupte a la part de dalt. A simple vista, entre la vegetació de carrasques i pins, hi ha grans roques que, en un moment o un altre, s’han desprès del cim i, com a daus immensos, han caigut redolant molts metres fins a arribar prop del barranc. També tenim evidències que les pedres acaben per caure.
Temps de lectura: 4 minuts
