“L’Infern. Cant V” Divina comèdia, Dante Alighieri, Josep M. de Sagarra / Joan F. Mira (trad.)
“No hi ha pitjor dolor que recordar els temps feliços, en la misèria.” (Nessun maggior dolore – que ricordasi del tempo felice – nella la miseria) (L’Infern, Cant V, vers 121-123)
El Cant V de l’Infern de la Divina Comèdia descriu el primer cercle de l’Infern, és a dir, el menys dolent per a Dante (1265-13 de setembre 1321), on hi ha els luxuriosos, els adúlters. Precedit pel Cant IV (llimbs, on hi ha aquells que sense haver pecat no poden anar al cel perquè eren de temps antics, abans del cristianisme, i no estan batejats), el Cant III (la porta infernal, on hi situa els indolents i covards (“ni rebels ni fidels a Déu van ésser”; Dante va ser un personatge apassionat, iracund, que va patir persecució política i exili, i trobava intolerable i detestable no prendre partit: pecar per omissió, fer l’hipòcrita), i els cants II i I són proemis.
L’Infern, que diríem que és la part més “distreta” de la Divina Comèdia continua amb els cants VI (golafres), VII (àvars i pròdigs), VIII (iracunds), IX (heretges), X (altres herètics il·lustres), XI (més heretges i explicació de l’ordre de l’infern i les penes), XII (violents contra el proïsme), XIII (suïcides), XIV (violents contra Déu, blasfems), XV i XVI (sodomites), XVII (usurers), XVIII (fraudulents: alcavots i seductors; aduladors), XIX (simoníacs), XX (fetillers, bruixots i endevinadors), XXI i XXII (traficants i baraters), XXIII (hipòcrites), XXIV i XXV (lladres), XXVI i XXVII (mals consellers), XXVIII i XXIX (sembradors de discòrdia civil o religiosa), XXX (falsaris), XXXI (el pou on hi ha els més grans pecadors), XXXII (traïdors dels parents i traïdors polítics), XXXIII (traïdors polítics i traïdors dels hostes) i XXXIV (Traïdors als benefactors —Crist, Cèsar).
Malgrat que la traducció de Josep Maria de Sagarra respecta el metre (en un esforç més que notable) i la de Joan Francesc Mira no, llegir-les comparativament és un veritable goig. Virgili i el Dante observen els condemnats que són emportats per l’aire com un esbart d’ocells, i després escolten Francesca, la seua història dissortada, amb Paolo, amants i cunyats; ell és germà de l’espòs gelós, que els assassina.
La versada, la de Sagarra, et procura un plaer afegit que és la perfecta musicalitat. Llegir els poemes de Segarra és baixar per un riu manset, fent el mort, deixant-te emportar pel corrent, lentament, harmoniosament. Hi ha poques experiències que et proporcionen tanta tranquil·litat. A més, en acabar cada cant, hi ha un comentari on et posa en situació i explica referències temporals i socials de l’època de Dante, ja que prescindeix de notes al peu, com sí que fa Mira. I també fa valoracions personals molt valuoses, al meu entendre.
Aquest Cant V ha estat considerat com la més excelsa demostració de poesia i Sagarra a final de l’explicació diu: “En la traducció d’aquest cant el traductor se sent una mica avergonyit… Com en els instants solemnes de la gran poesia, es tracta de seguir el ritme d’un cor i la percussió d’una intel·ligència excepcionals que, valent-se de la paraula, creen elements de bellesa pura. Tocar(-los)… despullar-los, desfer-los i refer-los, és una profanació… que a molt de bé que es faci, delatarà sempre la gosadia i la impotència de qui la comet.”
Per si voleu sentir-lo, ací teniu Roberto Benigni que declama (com els bons rapsodes, que no lligen) aquest Cant V:
Imatge de l’article: El plànol de l’Infern, fet per a l’obra per Sandro Botticelli, 1490
Temps de lectura: 3 minuts
