L’atmosfera de la meua claqueta porta escrit un lloc venerat en la seua joventut per Ernest Hemingway: Paris, (en eixa ocasió no va ser una festa). I això que he nascut a la ciutat eterna de la festa: València. Cal recalcar les paraules de l’il·lustre escriptor de Monòver, Azorín, sobre el Café Espanya, situat en la desapareguda “Baixada de Sant Francesc”: que no hi havia cap cafetí tan sumptuós ni a València ni a París. A pocs metres se situava “el Bar Torino” (hui al quilòmetre zero del valencianisme social i esportiu). Els xarradors de l’època, Pepito Vilallonga, Ull de Bou, entre altres, hagueren fet el seu agost, amb l’estraperlo per la venda d’entrades en la sala hipòstila del citat café.
Liderats per la rata penada, veníem de xafar l’accelerador en la fase final atropellant els banderers de l’àguila imperial, i un desnortat Futbol Club Barcelona del rei Gaspar. El director d’orquestra dels Planetas era la nostra gran esperança blanca. L’objectiu d’aquella croada no era aconseguir la segona estrela Michelin, però sí viatjar a l’espai, conquistar l’anell i entrar a la galàxia dels equips més venerats del continent europeu. Dos equips espanyols s’enfrontaven, València i Reial Madrid. La destinació final: Saint Denis. En la nostra llengua vernacla, Sant Dionís, patró dels enamorats, tradició molt celebrada en el passat al cap i casal durant la festivitat del 9 d’octubre. Un recés, per favor. Flac favor li va fer al “tronador” el gol de “Pauleta”, dos mesos després de l’efemèride amb regal de la graderia, portant la mocadorà.
Els dies previs a l’encontre, el diari vespertí El País publicava unes curioses gasetilles amb receptes de personatges il·lustres del món de la cultura i la faràndula espanyoles. Em va impactar notablement l’aportació sentimental de l’actor Imanol Arias cap a la davantera elèctrica. Encara podem immortalitzar estos records passejant per Joan d’Àustria, amb parada obligatòria a Casa Mundo i amb l’excusa de menjar-se un bon entrepà de calamars.
Vaig preferir prendre l’avió al Pullman, la meua destinació, el vetust aeroport de Manises. A la terminal m’esperava una bella estampa familiar (pare, oncle, germà i cunyada). El futbol era el menys important per a mi. En la motxilla viatjava un record punxant, una fotografia acolorida d’un xicotet ninot que vexava una font pública. Viatjar al costat del meu pare era recuperar al llarg de dues dècades eixe tros d’història perduda. En enlairar-se amb soroll de fons de les xarangues i un frenesí desmesurat al crit de “Sí, sí ens n’anem a París!”, vaig fer realitat el meu desig vint anys després. A la llotja d’autoritats les “aristocràcies” valenciana i madrilenya es disputaven braç a braç les degustacions. L’olor de sala impregnava la falsa brillantina de la classe alta i el “moderníssim” blasquisme tartaner. Des de la grada, els incondicionals del Gol Gran canturrejaven “En llotja vip hi ha molt de borratxí!”. Estic segur que aquella nit del 24 de maig al bo de Luis García Berlanga se li va passar pel cap rodar el “camí invers” de Benvingut Mr. Marshall. No va ser així, però va estar molt a prop, la seua última pel·lícula com a director. Quedarà gravada en la retina dels incondicionals del cinema més surrealista. París Tombuctú s’estrenava eixa temporada a les sales espanyoles. Posava fi a la seua passió com a director de cinema.
En la gespa, el resultat va ser de 3-0 a favor del Real Madrid. No podíem al·legar cap però a la derrota, ni a la por escènica! En l’atmosfera de l’estadi surava alguna cosa nostra –tradició, amor i passió–, però tres trets d’escopeta (nacional) van acabar amb el somni col·lectiu d’una ciutat i la seua història. El futbol és un llarg viatge del plaer al saber. Jo el vaig complir. Papà, sempre ens quedarà Saint Denis!
Temps de lectura: 3 minuts
