Moltes vegades els habitants d’este poble, del qual sóc ara tècnic d’urbanisme, m’han preguntat com és que vaig vindre a parar ací, sent valencià com sóc. Potser és la modèstia —o una por infundada— que m’ha empés a mantindre silenci respecte a això durant tots estos anys, però ara, que ja em veig la jubilació tan a prop, pense que ha arribat l’hora de contar-ho.
La cosa va anar així: un dia qualsevol, havent acabat la faena al despatx on llavors feia de delineant (en aquella època encara usàvem regles i estilògrafs, no com ara, que es fa tot per ordinador), vaig acostar-me a la parada de l’autobús, com d’habitud, disposat a arribar a casa, sopar alguna cosa lleugera —mai he sigut de menjar molt de cara a la nit— i colgar-me al sofà. Res no m’agrada tant com enramar-me d’oli cru el pimentó torrat, tallat en tires, i anar sucant pa fins acabar-me la mitja viena que sol sobrar del dinar. En eixos pensaments estava jo quan arribà l’autobús (a València els autobusos són rojos). Vaig entrar, vaig pagar i em vaig assentar a la part de darrere, que s’hi va més bé. No me’n recorde si encara queda alguna cosa de l’espencat d’ahir, espere que sí. El plànol de la passarel·la no ha quedat del tot bé, l’hauré de repassar. És la primera vegada que passem per este carrer, deuen haver canviat la ruta per alguna obra al veïnat. La xiqueta, dimecres que ve, té audició de piano, a veure com es pren el director això d’eixir una hora abans. Ja sé què dirà Maribel si al final no puc escapolir-me’n. Mare de Déu. Ja s’ha fet fosc. Ja s’ha fet de nit.
Degué ser el ronc del motor que em va precipitar en un son convuls del qual vaig despertar a conseqüència d’una volantada brusca del conductor. Vaig saber, uns minuts després, que aquella volantada evità la mort a un conill menut que feia per travessar el camí. Era fosc encara, però a l’horitzó es perfilaven les primeres albors del dia. Dic a l’horitzó perquè allà no s’hi distingien ni edificis ni cases ni cap mena d’infraestructura més enllà de la carretera. Només una planura immensa i mal poblada d’algun arbre, que tant podia ser olivera com magraner. Encara somnolent, vaig sentir la urgència d’alimentar-me, ni que fóra amb un café carregadet de sucre, i també de fumar. Sempre he sigut pragmàtic i resolutiu, i m’ocupe de les coses per ordre de necessitat, així que vaig preguntar al xofer, de molt bona manera —la diligència no lleva la cortesia—, si teníem previst parar en algun bar. Per sort, després de disculpar-se per allò del conill, em va respondre que sí, que no patira, que com que jo era l’únic passatger podríem fer una parada breu en un tuguri de guàrdia que ell coneixia, que es veu que era de total confiança. Vaig respirar alleujat i no vaig voler fer-me pesat amb més preguntes.
Quan vam arribar a l’antre, jo només pensava en el café i la cigarreta. Vaig demanar el cafè ràpidament i vaig eixir a fumar a la porta amb la tasseta a la mà, encara que el fred del matí em tenia tremolant. Per sort vaig trobar algú que em donà conversa. L’home, que era prim de mena i tremolava com jo, em preguntà que a què em dedicava i li vaig dir que feia d’arquitecte tècnic en un despatx. A l’instant va començar a donar-me una lliçó magistral, en un to simpàtic i pedant, sobre les diferències entre el sector públic i el sector privat i sobre com afecten la qualitat de vida i la felicitat de l’individu. Mentrestant jo, que no m’atrevia a tallar-lo, havia anat veient com uns altres passatgers havien eixit del bar i havien pujat a l’autobús, al meu autobús, que ara tancava portes i marxava. Encara es reconeixia la característica llum blavosa que els autobusos llueixen de nit, tot i que ja no era molt visible per la claror del sol. El sol ja quasi havia eixit del tot. L’home prim continuava dissertant sobre el mateix tema. Explicava ara que a l’ajuntament del poble hi havia vacants de tècnic d’urbanisme, que el termini acabava eixe mateix matí a les dotze, però que si jo n’estava interessat, encara tindria temps per redactar un currículum ràpid i lliurar-lo al registre d’entrada. Molt amablement, es va oferir per acostar-m’hi en cotxe, un fet que vaig agrair enormement, perquè si haguera hagut d’anar caminant, no hauria arribat abans de les dotze i mitja.
Quan vaig presentar el document, em van dir que estiguera atent perquè no s’hi havia presentat cap més candidat i hi havia moltes possibilitats que em cridaren aquella mateixa vesprada per fer l’entrevista. Com que el telèfon que havia donat era el de casa, jo mateix m’hi vaig acostar de vesprada. La cosa va anar tan rodada que vaig eixir de l’ajuntament amb el compromís de signar el contracte l’endemà. I així va ser, i ací estic. I puc dir que tenia raó l’home prim: al sector públic s’hi està més bé.
Temps de lectura: 4 minuts
