“Vinga a gaudir de les nostres aigües termals en un ambient excepcional”
Probablement, molts dels actuals clients del balneari ja estigueren presents el dia que posaren aquella tanca publicitària, la que estava just abans del desviament que donava accés a l’aparcament. Després de tot, ell mateix ja hi estava, malgrat que aleshores no alçava un pam de terra. En aquells dies li semblava el lloc més avorrit del món, sa mare li deia “això és perquè ets menut, i no vols més que córrer i jugar. Però arribarà un dia que no ho veuràs així”. I, almenys en allò, encertava. Ara els seus amics i el seu editor sabien que, la primera setmana de abril, no hi era per ningú.
Alguna volta li havien preguntat la raó d’aquella reclusió voluntària, al mig de no-res, rodejat de jubilats que buscaven una segona (o tercera) oportunitat en l’amor, o alguna cosa que els aliviara el reuma.. Ell sempre responia que, el millor de tot, era el silenci, i l’absència de la noció del temps. El rellotge acabava sent un objecte inútil; dormia quan tenia son, es llevava quan el cos li ho demanava… la única cosa que s’anunciava allà eren els àpats. La resta del temps, el podies dedicar al que volgueres, que en el seu cas solia ser llegir. En fi, que eren tantes primaveres les que havia passat allà, que havia arribat al punt en què , trucar per reservar, resultava més una confirmació que la reserva en sí. Així que un canvi, per petit que fóra, era com a poc, peculiar.
-Senyor Garcés, em sap molt de greu; enguany no he pogut reservar-li la 204; una senyoreta la ocupa des de fa una setmana. Algú que no coneix els seus costums l’ha degut de reservar.
-Tant se val, Miquel. Apunta’m la més semblant, i arreglat.
Tampoc és que fora un xic maniàtic, s’allotjava sempre a la 204 per costum, i per les seves vistes, però no era gaire diferent a altres com la 210, que és la que li reservaren en lloc; així que li causà certa sorpresa descobrir que, aquella petitesa, havia despertat la seva curiositat. Tal volta era perquè ja era estrany que hi haguera algú nou allotjat; el que de segur no ajudava gens era que, després d’un parell de dies, ningú havia entrat o sortit d’aquella habitació. I d’això estava completament segur, perquè en les zones comunes, sempre hi trobava els mateixos parroquians de sempre. Per això hi va arribar a pensar que hi havia alguna mena de errada administrativa, que el propi bidell li va contradir.
-No, no. Li puc ben assegurar que no hi ha cap errada. El que passa és que la senyoreta es… tímida, supose. No és el primer cop que ve, es tanca durant setmanes, fins i tot fa que li porten el menjar… Fins que, un bon dia, arreplega l’equipatgei marxa. No li emprenyarà gens, li ho puc dir.
Allò el va intrigar encara més. Va invertir altres dos dies en tractar d’esbrinar la identitat de la misteriosa desconeguda, sense èxit; fins que aprofità un descuit per fer una ullada a la llista de clients. “M. Finch”. I, de cop, tot va cobrar una mica de sentit. Sabia perfectament a qui pertanyia aquell nom, malgrat que no sabera posar-li rostre. Ningú podia. En el seu món, Martina Finch podia representar qualsevol cosa; de segur que per als seus lectors era l’autora de misteri i thriller número u. Per la majoria d’editors era un objecte de desig, perquè sempre s’havia mantingut fidel a un segell.En quant als seus companys de lletres, hi havia una barreja d’enveges i desconfiança, no obstanthi havia rumors que deien que, en realitat, no hi havia ningú rere aquell pseudònim, i que tot era un muntatge comercial. Pel que feia a ell, la considerava una figura tan misteriosa com l’argument dels seus llibres; així que tenia tot el sentit del món que l’autora número u pel que feia a novel·la de misteri, decidirà tancar-s’hi en una habitació d’un tranquil balneari, sense tenir contacte amb ningú. Però això no va fer que la seva ànsia per saber s’apaivagara, i com la protagonista de les seves novel·les, Clarisse, es va proposar conèixer una mica més d’ella.
El problema era com fer-ho, és clar. Va pensar en dotzenes de plans, alguns tan desbaratats com subornar un dels cambrers perquè li prestara l’uniforme; tots ells varen ser descartats un per un. Fins que, aquell dia, front un suc de taronja recent exprimit i un deliciós cafè, se li va acudir la idea. Va demanar un full de paper, va treure la seva ploma, i va escriure:
“Era una nit obscura itempestuosa; de cop, sonà un tret”. P. Garcés.
Amb molta cura, doblegà el paper en quatre, i el v fer relliscar per sota de la 204, quan tornava a la seva habitació. Durant la resta del dia no va tornar a saber res, ni va pensar en allò. Es va donar un bany calent, va reservar una sessió de massatge, i la resta de la tarda la passà a la gespa, amb un bon llibre. Fins que, al matí següent, trobà una nota al seu desdejuni.
Apreciat senyor Garcés, agraesc molt la seva nota. Malgrat tot, he de dir-li que si el que pretenia era encetar un intercanvi literari, potser no deuria haver començat amb una frase tan tòpica com aquesta, pròpia d’una tira còmica dels anys vuitanta, però no tant per un cavaller que ja ha sobrepassat el dos mil. Signat: M. Finch.
No va poder evitar esbotzar un mig somriure; va treure de nou la ploma per escriure tot seguit:
Estimada senyoreta Finch, agraesc molt el seu consell literari. Certament, no ha sigut la meua millor frase, però esperava que sabera apreciar unes gotes de Marlowe, o un toc de Ruth Ware. Malgrat tot, seguiré el seu consell, i actualitzaré la frase al segle XXI: “Era una nit obscura i tempestuosa; de cop, s’escoltà un bes”.
I, novament, plegà el paper en quatre, i el va fer relliscar sota la porta. Aquest cop va passar el dia impacient, esperant la resposta. Que, com no, arribà de nou a l’hora de desdejunar.
Apreciat senyor Garcés, no sóc capaç de saber si això de caure en tòpics és l’habitual en el seu cas, o si la seva intenció era fer un acudit. En qualsevol cas, aprecie una subtil diferència respecte l’anterior nota, m’agrada quan l’amor venç les armes; malgrat que, el resultat, més que arribar al segle XXI, s’ha aturat al 1990: “Tots dos sabien que allò no era bona idea, però en aquells moments únicament es tenien l’un a l’altre, i això desafiava qualsevol lògica o raó”. M.Finch
Aquell cop se li va escapar una petita rialla, començava a divertir-s’hi amb allò. Va reprimir la temptació de respondre de seguida, era millor detenir-s’hi, deixar-ho assentar, i després respondre en condicions. O almenys aquell era el pla; hores després de prendre aquella decisió, reconeixia que, lluny de concentrar-s’hi en la resposta, tractava d’esbrinar el motiu que havia portat a una autora d’èxit reconegut a aquesta reclusió. Tal volta era d’aquelles que escriuen una novel·la en gairebé un més i poc, a costa d’aïllar-s’hi de la comunitat. O, tal volta, el que demanava era un descans de fama. Va creuar tres cops el corredor, malgrat que allò suposava fer una volta gran de camí a la piscina de massatge. Per això, a l’hora de sopar, no tenia més que quatre línies esbotzades.
Apreciada senyoreta Finch, ara el sorprès sóc jo. Dos joves solitaris, al mig de no-res en una nit obscura, espantats i besant-s’hi? Això sí és un clixé! Però miraré de sortir d’aquest bucle tan bonament com puga. “Ella s’hi va aferrar més fort, encara volia pensar que hi havia un mínim d’esperança. Almenys, mentre la bengala seguirà lluint al cel.”. P.Garcés
Va marxar al llit força satisfet, i una mica neguitós. Esperava amb ànsia la nota en la safata del desdejuni. I després la del dia següent, i després la de l’altre. I, així, va anar passant un temps que li va semblar infinit. El ritme ja no el marcava el cos, el marcava la escriptura. Desdejunava amb una nota, dinava abans d’escriure, sopava després de fer relliscar la nota sota la porta, i somniava amb el que es trobaria al dia següent. Fins al moment en què, en lloc del conegut paper, es va trobar un sobre tancat. Per alguna raó, allò li va generar una mica d’inquietud.
Apreciat senyor Garcés
Li vaig a ser del tot sincera, em vaig sentir una mica incòmoda el dia que vaig rebre la seva primera nota; no és el primer cop que algú s’ho apanya per saber qui ocupa aquesta habitació per després demanar-m’hi un autògraf, o que li faça una dedicatòria, o passar-m’hi una idea que va tenir en un somni i que no te cap sentit. Deu pensar ara que sóc una ermitana, que faig el possible per allunyar-m’hi dels focus i la fama. No és que siga una idea del tot lluny de la realitat, com supose que haurà endevinat per la meua obstinació en emprar un pseudònim, fins i tot en un lloc on tal volta seria més pràctic utilitzar el meu nom real. No pense el que no és, m’agrada signar llibres, fins i tot fer alguna dedicatòria de tant en tant; després de tot em dec als lectors, sense ells no hi sóc res. Això sí, fóra d’aquests murs.
Ja que s’ha pres la llibertat de subornar (presumptament) a un dels bidells perquè li deixe mirar el full de registre, jo m’he pres la llibertat de preguntar per vostè. Així que, respecte a algun d’aquests aspectes, m’entén. Sols que,al meu cas, no és regular; fora d’aquestes parets, d’aquesta habitació, tothom te la seva idea de Martina Finch. Alguns m’envejen, altres diuen que sóc un geni literari. I jo, a voltes, dintre de mi, ho dubte. Em faig preguntes com “quant de mi es deu al talent, i quant al meu pseudònim”; o si “sóc un producte comercial, o realment agrade als meus lectors”. I, quan això succeeix, em tanque amb mí mateixa en la 204, fins que aquesta sensació desapareix.
La seva atrevida nota ha fet possible que, aquest cop, aquesta sensació de frau haja marxat en no arriba a dues setmanes. M’ho he passat molt be amb el nostre particular intercanvi de notes, tant que ara em torne a sentir plena i realitzada.
Supose que, quan acabe de llegir aquesta missiva, li entraran les presses per beure’s el cafè i venir a l’habitació; pot acabar-s’hi el seu desdejuni tranquil·lament. És buida. Lamente haver marxat així, deixant aquesta carta com únic comiat, però com company de lletres que és, segur que ho entén. Després de tot no és cap “per sempre”. Un no aprèn a eliminar al seu impostor, únicament a viure amb ell. Així que, potser, la darrera volta que coincidim, pugem intercanviar alguna cosa més que notes, perquè l’esperança és el darrer que ha de caure.
Amb estima, M.Finch
Va seguir el consell, va acabar de desdejunar tranquil·lament, assaborint cadascuna d’aquelles paraules. Havia tingut la esperança de que, en algun moment, aquella porta s’obrira just després de passar el full per sota; tal volta una amb una mica més de intensitat els darrers dies. Per això ara se sentia una mica defraudat. Va tornar a l’habitació, tenia una maleta per fer. Ja no tenia massa sentit quedar-s’hi, tornaria a casa portant una història nova, un somriure al rostre, i un resquici d’esperança. Que, després de tot, és el darrer que ha de caure.
FI
Francesc Palanca i Mañez
Temps de lectura: 10 minuts
