Els gràfics de creixement de nombre de morts per la infecció de coronavirus posen Espanya en un paper destacat en comparació amb altres estats arreu del món. La velocitat d’augment del nombre de morts és enorme, i està a punt de superar Itàlia en la dolorosa quantitat. Espanya és assenyalada en la premsa internacional com un epicentre de la infecció.
El món està col·lapsat per aquesta pesta i en tots els llocs hi ha problemes molt greus. Però hem de reflexionar el que ha passat aquí. A 28 de març recordem bé com van anar les coses les primeres setmanes de març. Feia bon temps, tothom tenia ganes d’eixir. Ningú volia perdre’s les seues activitats favorites: partits de futbol, mascletades abans de les falles, sopars amb amics, manifestacions de 8M. Malgrat la gravetat de la situació en la Xina i Itàlia, que eren ben evidents, el govern i molts experts indicaven que les mascaretes protectores no eren necessàries, que era pitjor tancar les escoles i deixar els xiquets a casa. Es van dir i fer moltes coses que ara semblen absurdes, imagine que ho deien amb les millors intencions possibles. Però no oblidem que amb tota la seguretat amb què parlaven, estaven molt equivocats, o mentint. He viatjat molt per Àsia i moltíssima gent porta mascaretes protectores en aeroports i aglomeracions encara que no hi haja epidèmia. Jo en vaig portar quan va haver-hi epidèmia en Seül en 2015. No pot ser nociu, portar una mascareta quan l’aire està infectat. (Vegeu la nota al final)
Com demostren els fets i la gran dispersió del virus que ha ocorregut, Espanya no va donar una resposta adequada i contundent. El que sí que va fer Espanya molt ràpidament és eliminar les competències territorials i centralitzar la resposta sanitària i la d’ordre públic. Les competències “federals” van ser eliminades, i la gran preocupació va ser centralitzar el poder en Madrid, no fora cosa que es pogueren observar diferències de gestió de la crisi, i que algú traguera conseqüències sobre l’estructura de l’estat. Espanya actua amb enorme rapidesa i resolució amb allò que afecta la “Unidad”. En altres llocs s’ha respectat la capacitat de gestió propera i l’experiència de les regions, però Espanya sempre ha de posar la bandera per davant de tot, s’ha de deixar clar qui mana quan arriba l’hora de la veritat.
Mentre vivim, patim i ens preparem per a mesos de circumstàncies extraordinàries, tenim temps de reflexionar sobre l’estructura política. Hem vist ara que la política és molt important. Qui faça la gestió, i on estan situats els responsables, és un assumpte de supervivència en un moment com aquest. En particular els valencians han de decidir si el seu sistema sanitari i el control territorial es faria millor en València, o en Madrid. Molts han dit aquests dies que la Generalitat Valenciana ha actuat àgilment, fins i tot amb competències minvades, en un País de costa, un País de pobles de mar i d’interior i de turisme intens, el País Valencià. Els governants de la Comunitat Valenciana han fet mesures de protecció adaptades a les nostres circumstàncies, i disposem de mitjans de comunicació valencians per a seguir el que passa al voltant que més ens interessa. El govern valencià ha gastat les connexions internacionals dels importadors per a fer compres efectives de materials sanitaris, mentre el ministeri de Sanitat de Madrid encara no s’han aclarit qui els ha estafat amb els tests. La informació de la televisió catalana en la nostra llengua ens permet fugir una miqueta de l’histerisme d’altres mitjans i de les rodes de premsa plenes d’uniformats.
Estem veient quina serà la cara del segle vint-i-u, una intensa connexió global i un sistema polític escarransit, incapaç de protegir els ciutadans, molt feble enfront de potents corrents i organitzacions gegantines amb interessos d’acumulació de capital, beneficis, insensibles a qualsevol explotació. Les tecnocràcies asiàtiques, que posen el benestar del grup per davant dels drets individuals, es mostren moltíssim més efectives, en cas de necessitat, que les democràcies europees, per a governar grans crisis. Potser hem de veure quina és la nostra expectativa de la política en l’entorn immediat. Segurament esperem un sistema sanitari i un sistema d’ordre públic gestionat en València, adaptat a la nostra gent i al nostre sistema productiu. Esperem un Estat Espanyol menys obsessionat per intervenir i que en canvi, tinga un bon tresor, múscul econòmic per respondre a les emergències. Que siga un suport i una seguretat en lloc d’un llast extractiu. Que faça que els ciutadans estiguen contents de pertànyer a Espanya perquè resol problemes i posa la supervivència dels seus ciutadans per davant de la seua pròpia.
Hauríem de solucionar aquestes coses. Espere que quan vinguen els problemes grossos a mitjan segle, tindrem una estructura robusta i no seguirem espantant-nos de les reaccions fastigoses de Madrid. Està confirmat que en els últims cent anys la temperatura global del planeta ha pujat 1 ºC. No sembla molt, però s’ha de tenir en compte que les variacions a una època glacial comporten un canvi de sols 5 ºC. Hem vist en poques setmanes com escala una crisi física, real, vertiginosa i destructiva, formada per forces que no són humanes. El segle vint-i-u veurà un calfament global de graus en un període molt curt, que serà un problema definitiu i inevitable. Tempestes intenses, sequeres, inundacions, nivells marins més elevats i fins i tot incrementarà la propagació de certes malalties, com estem aprenent ara. Tot canviarà al nostre voltant, les poblacions i els recursos productius i el medi ambient es transformaran, i necessitarem líders amb visió, autònoms, oberts a allò que passa en el món i centrats en el País, que serà el nostre mecanisme de defensa col·lectiu, de la seua gent i del medi natural que ens permet viure-hi. Les fronteres i l’actuació territorial són una clau principal. Necessitem que el País Valencià tinga competències blindades en casos d’emergència i en grans transformacions.
Actualització 2020 03 31 sobre l’efectivitat de mascaretes:
La recomanació oficial als Estats Units (i altres països occidentals) que el públic no hauria de portar màscares facials va ser motivada per la necessitat de guardar màscares respiradores per als treballadors sanitaris. No hi ha cap suport científic per a l’afirmació que les màscares utilitzades per no professionals no són “efectives”. En contrari, en vista de l’objectiu declarat d’“aplanar la corba”, qualsevol reducció addicional, però parcial, de la transmissió seria benvinguda, fins i tot la que ofereixen les màscares quirúrgiques simples o les màscares casolanes (que fan que no aguditzessin el problema de subministrament). Les darreres troballes biològiques sobre l’entrada viral de SARS-Cov-2 al teixit humà i les balístiques d’esternut / tossa-gotes suggereixen que el principal mecanisme de transmissió no és a través dels aerosols fins, sinó grans gotetes, i per tant, justifiquen el port de màscares quirúrgiques per part de tothom.
Temps de lectura: 6 minuts
