Vaig anar ara fa uns quants dies a un mas del terme d’Atzeneta del Maestrat. Des del mas hi ha una bona vista del poble i del pla de Meanes fins al terme de Culla. L’amo ja feia hores que havia encès el forn per a coure una bona pasterada i ens contava com les flames havien ocupat tota la volta, primer fosca, fent turbulències i giragonses etèries. Com el foc dens i pastós es manifestava amb tots els colors, el roig somort, el blau elèctric, fins el blanc enlluernador. Dins del forn, la llenya encesa, l’obra de pedra que refracta la calor, la forma esfèrica que afavoreix els remolins havien provocat un temporal calent i sec. Com l’atmosfera de Mart (el planeta roig), els tifons, els huracans, les mànegues eixutes d’aire roent configuraven, al forn, una meteorologia concentrada i local. Un microclima, n’hauríem de dir. És com si el forn encabira el seu propi temps, a una altra temperatura, igual que fan les nebuloses i les galàxies. La tempestat aèria havia calfat la pedra tosca i les lloses arenoses, que canviaven de color a un blanc espectral, senyal que el forn ja el teníem gairebé a punt. Encara no, m’avisen, «encara és massa valent».
Ara fem la llenya i les brases a un costat i agranem les lloses amb l’escombra, que prèviament havíem fet amb rama de cepell. L’escombra crepita i peta com una traca, i em conten no sé quin conte de fer fugir les bruixes. El forn s’ha temprat i demana que fiquem per la boca fumosa els cócs i les mones que s’estaven fent bones a la guantera dels cotxes que teníem al sol. A la intempèrie fa fresca i la pasta no hauria pujat gens. Com encendre el forn, pastar vol el domini d’un altre temps, d’unes altres turbulències més sòlides i pastoses, les turbulències manuals que mouen cada molècula d’aigua, cada partícula de farina i de llevat, i les desplacen, i les regiren, les separen distàncies galàctiques i, per atzar, les tornen a ajuntar momentàniament. És una tempesta lenta abans de la virulència del forn. Cal esperar-nos que el forn perda la fortor i es tempere, com s’afinen les guitarres que s’han de temprar per a evitar les discordances si volem sons harmònics. Sense fer cap càlcul, els vells ens orienten: «ara el teniu bo».
I les persones? Discutim: «afanya’t, se us cremarà per aquell costat, gireu aquell cóc, no us encanteu, aquella mona s’ha fet massa rossa per damunt (o massa poc)». També tenim el nostre tremp, com el forn o com la pasta. El nostre temperament particular que s’encén o es destempra, que s’accelera i s’enerva. La temperatura familiar s’eleva i ens fem rojos i ens bateguen els polsos o les temples. Igual que el forn, necessitem temperar-nos. I valia la pena, quan traiem els cócs amb sardina, amb cansalada, les coques amb ceba o amb tomata, les mones morenes amb el carabassat de colors, el món és una festa.
Dins d’un forn de coure pa, la divisió moderna entre el temps cronològic i el temps meteorològic perd tot el sentit. I dic meteorològic referit a qualsevol clima: ambiental, personal, tecnològic o social, o tot mesclat. Una separació que, ara per ara, ens pareix una cosa ben natural, no havia estat així en el món antic. D’una banda hem magnificat el temps que passa, el temps dels rellotges i dels cronòmetres, de les previsions precises i les lleis exactes; i de l’altra (des de sempre) hi ha el temps de fa, el temps de les turbulències i les probabilitats, de la incertesa controlada i les prediccions aproximades. I dels èxits gratificants, també. No és sorprenent que fem servir la mateixa paraula per a comunicar dos idees que, aparentment, no tenen res a veure? Com és que les llengües llatines mantenen una polisèmia tan radical per al mot ‘temps’? Com van advertir Michel Serres (Atlas) i Giacomo Marramao (Kairós. Apologia del tempo debito), cal que el temps lineal i inexorable dels rellotges torne a la casa familiar, com el fill pròdig, abans que dilapide el món sencer. Temprar, temperar, temperància, temperament, temporal, tempesta, tempestat, tremp, destemprat, temples, temperatura, intempèrie, temps.
(imatge: http://www.gegantur.com/experiencies-de-sabors/)
Temps de lectura: 3 minuts
