L’endometriosi és una malaltia crònica no cancerígena, i freqüent. Una de cada deu dones la pateixen. El teixit que recobreix l’úter, creix i s’implanta com una teranyina fora de la cavitat original. Sol afectar els ovaris, les trompes de Fal·lopi i la resta de la regió pelviana, incloent-hi l’intestí, la bufeta i el recte. Sovint se’n retarda el diagnòstic perquè pot ser asimptomàtica o associar-se a dolors menstruals. L’impacte negatiu en la qualitat de vida de les dones és important; a més, entre el 30 % i el 50 % de les dones que la pateixen esdevenen estèrils.
Ànnia, la protagonista de la novel·la Si no puc volar (Rosa del Vents, 2016) d’Estel Solé, n’ha estat diagnosticada. Té 38 anys, i en el capficament per quedar-se embarassada, intent rere intent, frustació rere frustació, ha acabat divorciant-se del marit, ha abandonat la feina a la ràdio i no pot continuar pagant el pis tota sola, i ara que treballa passejant gossos ha de viure, tot i que no li reca, amb l’avi matern, a Barcelona.
La novel·la relata la rutina d’aquesta dona jove, ja no tan jove, formada i intel·ligent, que malgrat tenir una colla d’amics de sempre, ara ja tots en parella i alguns criant, es veu sola i desubicada, fora dels cànons socialment establerts, i incòmoda amb la seua vida.
A banda de la reflexió sobre l’ideal i l’estereotip de gènere que constreny sempre més les dones, l’obra tracta altres qüestions recurrents en la literatura escrita per dones, com és la relació, sovint conflictiva, amb la mare. En aquesta ocasió una mare “alliberada” que, ja vídua, se n’ha anat a viure al camp amb un nuvi “hippy” on, feliç, se’n descuida de les obligacions familiars, que sovint ha d’atendre, a contracor, la filla. Aquesta progenitora recorda molt el pare de Lopes, el personatge de la mítica série televisiva Plats bruts. Pares i mares que es desentenen sense complexos de les seues criatures de quasi quaranta anys. Ironies dels temps moderns, en què els nens ho són durant les quatre (o cinc) primeres dècades de vida.
La novel·la, malgrat el drama que planteja, és escrita amb un to humorístic i positiu que incita a la lectura, i que transmet la idea que no hi ha benestar si la pròpia persona no s’esforça en aconseguir-lo. A més, i enllaçant amb el títol del llibre, deixa clar que cal llevar ferro a les coses, i no donar més importància a allò que no tenim, ja que si res és impossible d’aconseguir, és inútil disgustar-s’hi. Si els éssers humans no podem volar, per què ens hi hem d’entossudir? No convenen les cabuderies per a una salut mental bona.
Alguns crítics han acomparat l’obra i el personatge, per l’humor, la ironia, el llenguatge simple, a la famosa novel·la El diari de Bridget Jones (1996), de Helen Fielding: simpàtica, patètica i supervivent!
Si no puc volar és una narració empàtica, que ha tingut una bona recepció, amb un final excessivament “arreglat” per ser del tot realista, però que entreté i fa reflexionar sobre les circumstàncies de “joves” que han superat la trentena en aquesta nostra societat suposadament benestant.
ESTEL SOLÉ CASADELLÀ (Molins de Rei, 1987) és dramaturga, actriu, poeta i productora. Va estudiar Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra. Es considera una activista cultural i no deixa de generar idees innovadores per acostar la cultura al públic. Autora també d’Animals de companyia (2012), la primera obra de teatre. En el camp de la poesia, l’any 2011 va guanyar el premi Amadeu Oller amb l’obra Dones que somiaven ser altres dones (Galerada, 2011). Si uneixes tots els punts (Galerada, 2013) és el seu segon llibre de poemes. Si no puc volar és la seua primera volada, de la quan se n’han fet diverses edicions. També ha escrit literatura infantil.
https://www.instagram.com/estelsole/
SI NO PUC VOLAR | |
| Autora: | SOLE, ESTEL |
| Editorial: | ROSA DELS VENTS |
| Any: | 01-05-2016 |
| ISBN: | 978-84-16430-06-2 |
| EAN: | 9788416430062 |
| Pàg.: | 208 |
| Pes: | 287 |
| Mides: | 151×231 mm |
Veure ressenya Trenta-i-tants: https://descriu.org/trenta-i-tants/
Temps de lectura: 3 minuts
