Com que era tres d’abril, la Teresa va fer una coca de poma. Es va alçar de bon matí per tal d’assegurar-se les sis pomes més verdes de la fruiteria. A ca Pilarín va arreplegar el rent, la farina, l’oli i el sucre, i del supermercat tan modern que havien posat a dos carrers de sa casa va comprar-ne els ous i els danones. Pel camí anava amb un somriure tan gran que li estirava les galtes, tot pensant en la seua rateta, que havia deixat el món un tres d’abril ja feia tres anys. «Què bona que està esta coca, Tere» li deia sempre la rateta amb llavis apegalosos i la Teresa li somreia i feia que sí amb el cap.
Com que era tres d’abril, la Teresa va anar per feina en tornar a casa. Es va arromangar, es va rentar les mans amb aigua bullint, va rentar les pomes i es va posar a pelar-les. Va fer-ho poc a poc, amb el ganivet bo que tallava en fregar, fins que l’espiral de pell queia i la carn quedava lluenta com un sol. A continuació, les va tallar en trossos ben menudets, tan menudets com els trossos d’ungla que la seua rateta es deixava a sobre de la taula del menjador quan anava allà a endreçar-se-les. El suc que treia la fruita li coïa com un mal a les esquerdes de la mà, però la Teresa no es va aturar fins que no estaven les sis fetes miques i repartides en dos plats fondos. «Soles m’agrada la poma dins de la coca. Si vols que menge fruita, ja saps». La Teresa va remenar el cap amb tendresa i va ruixar les pomes amb llima perquè no s’oxidaren.
Com que era tres d’abril, la ràdio xerrava sobre la pluja incessant. La Teresa se l’escoltava distreta mentre agafava dues safes de l’armari, una per a les clares de l’ou i l’altra per als rovells, i començava a fer-ne el repartiment crac rere crac. Escoltava molt la ràdio, la Teresa, sempre li havia agradat. Mentre feia les feines de la casa, o brodava, o s’estava una estona tranquil·leta després de fer-se el cafè al matí, l’encenia i així s’assabentava de tot allò que li passava a gent que no era ella. A més, sempre explicaven alguna cosa de profit, com eixa mateixa recepta que a la Teresa, advocada de la coca de carabassa de tota la vida, no se li havia ocorregut mai fer. La seua rateta, en canvi, odiava la ràdio. «Apaga això, Tere, que se m’està posant el cap com un bombo». La Teresa va somriure recordant-ho mentre batia amb força les clares de l’ou fins a convertir-les en neu.
Com que era tres d’abril, la filla de la Teresa va telefonar a casa. Com estàs, mama, com va tot per allà. Ací bé, un poc enfangats. La veritat és que la ciutat fa molt de fàstic quan plou, tot el món s’alça amb la castanya torta… No, no, ja sé què és bo que ploga, no dic això. Sí, sí, clar, clar que fa falta, i més al camp. Diuen que encara plourà fins dissabte. Sí, sí, fa gelor ací també, sobretot pel matí. Dona, clar que eixim ben abrigats, mama, pareix… Que sí, dona, que sí. Doncs, res, cridava perquè com… Estàs fent una coca? Ah, molt bé. La coca de poma que li agradava al papa? Ai, mama… Voldríem haver baixat, però és que un dimecres… No, ja ho sé que a tu no te sap mal, però a mi sí… Sí. Sí. Sí, sí, diumenge vinguem a dinar i anem tots junts. Li diré a Ricardo que encarregue flors, val? Què…? Ah, val, doncs res, mama, ja me dius com queda eixa coca, eh? Vingaaaaaaa.
Com que era tres d’abril, la Teresa havia convidat la Carmen i la Rosarito a berenar, que eren veïnes i també vídues d’altres ratetes. La coca havia d’estar llesta abans de migdia, perquè havia de gelar-se i reposar i a banda tenia més coses que fer, la Teresa. A les dotze tenia la cinquena sessió d’un curset de pintura que feien a l’Ajuntament per a dones grans com la Teresa, que ja no els quedava molt de temps per a ser grans artistes, però que volien aprendre, i passar-ho bé, i fins i tot, aconseguir pintar un paisatge apanyat per a penjar-lo al rebedor de la casa. A la Teresa li agradava molt anar-hi: la professora sempre li deia que tenia molta sensibilitat per als colors i la Teresa li responia que tants anys brodant havien de servir d’alguna cosa. La seua rateta no l’havia deixada mai apuntar-se mai a cap curs dels que muntaven a l’Ajuntament, a la Casa de la Cultura o al Museu d’Art de la Comarca, que estava al poble del costat. «Per a què vols apuntar-te tu a això? Si tu no saps res de pintures! Tu estigues queteta ací en casa per a quan jo vinga» deia sempre que eixia el tema, i la Teresa arronsava els muscles mentre pelava pomes per a la coca i ho deixava estar.
Com que era tres d’abril, la Teresa va fer la recepta de memòria, sense fer-li una ullada a la versió que tenia escrita al receptari. L’havia feta moltes vegades a la vida i tot i així sempre li havia agradat mirar-se-la i comprovar que els grams del seu cap coincidien amb els de la llibreta i si els iogurts que havia de comprar eren amb sucre o sense (sense). Des que la rateta havia marxat, però, la Teresa no tenia cap problema en recordar la recepta punt per punt: una vegada preparades les pomes i alçades les clares, calia barrejar el sucre amb els rovells batuts, afegir l’oli, tamisar la farina i agregar-la poc a poc —remenant bé amb les varetes—, posar el rent en pols, un pessic de sal i remenar-ho tot bé una altra vegada. Llavors, calia recobrir bé els trossos de poma amb farina perquè no se n’anaren al fons durant la cuita i afegir-los a la mescla. Per últim, calia incorporar les clares alçades amb paciència, amb l’espàtula i sense remenar fort, per a conservar-ne l’aire i que la coca eixira ben esponjosa. La seua rateta odiava quan el bescuit amaneixia massa atapeït o massa humit i no es podia ni agafar bé. «Esta merda te la menjaràs tu!» cridava la rateta, escampant la coca per tota la cuina.
Com que era tres d’abril, la Teresa va recordar-se d’aquell tres d’abril en què a banda dels ous, del sucre, l’oli, la farina, las clares i els trossets de poma, havia agafat un potet de verí per a ratolins i l’havia abocat a dins. La Teresa no era d’innovacions culinàries, preferia seguir les receptes al peu de la lletra, ja que per alguna cosa havien funcionat tota la vida. Però aquella vegada va pensar que pagava la pena provar-ho, ja que intuïa que el resultat podia ser deliciós. Per tal de garantir-ho, va afegir el toc final: una bona capa de sucre i canyella que es tornaria cruixent al forn i ben segur ocultaria qualsevol deix inusual. De primeres, l’olor no es va veure afectada. Com d’habitual, l’aroma a poma i canyella va envair la llar i la Teresa el va respirar amb gust mentre recollia la cuina i s’escoltava la ràdio, que xerrava sobre la neu tardana que queia als pics de les muntanyes. El color tampoc no es va alterar gaire: la coca va eixir del forn d’un daurat fosc i recoberta de cruixent, amb perletes de sucre per sobre que no s’havien desfet i brillaven com diamants. El sabor no podria haver-hi estat molt diferent tampoc, perquè la seua rateta no va emetre cap queixa mentre se la menjava: se’n va cruspir tres quarts sense badar boca i, com sempre, sense oferir-ne a la Teresa. La digestió, però, va aportar una novetat, ja que al matí següent, la rata no es va alçar.
Com que era tres d’abril, la Teresa va fer una coca de poma. Quan portava quaranta minuts al forn, la va punxar amb un escuradents i aquest va eixir net, senyal de què havia aconseguit la textura ideal. La Teresa va traure la coca del forn, la va deixar a sobre del banc de la cuina i se’n va anar a l’habitació a acabar de fer-se el llit i endreçar la roba mentre es refredava. Quan va tornar, la coca continuava calenta, però ja la podia traure de la llanda sense perill de cremar-se. La Teresa la va desemmotllar, va tallar-ne un rectangle i el va apartar, i el quadrat restant el va posar a sobre d’una safateta ben bonica. Així ja estava a punt per quan vingueren la Carme i la Rosarito.
Al tros que havia deixat a banda, però, li va fer una bona mossegada. Encara estava un xic massa calenta, però tant li era: estava boníssima, suau i dolça com la mel. La Teresa va continuar desdejunant mentre mirava per la finestra com la pluja banyava les teulades i omplia de bassals el carrer. La foscor del cel convertia la finestra en un espill i la Teresa es trobar mirant-se a sí mateixa menjant-se aquella glòria divina.
—Què bona que està esta coca, Teresa —va dir-se complaguda i el seu reflex li va somriure iva fer que sí amb el cap.
Temps de lectura: 8 minuts
